La meva primera ultra de veritat: Matagalls - Montserrat

Tot va començar ja fa força temps, quan encara no havíem fet ni quatre curses de muntanya i ja somiàvem córrer ultra maratons com si fóssim cabres. La marxa Matagalls-Montserrat em cridava molt l’atenció de feia temps i em vaig dir que algun dia la volia fer. La sortida i l’arribada són llocs emblemàtics de la nostra terra, i la dificultat no és ni de bon tros com la de moltes ultres (si no em creieu, llegiu el post d’en Quim que hi ha sota aquest!).

Les dues fidels seguidores que van aguantar fins l'últim instant

A principis d’aquest any vaig inscriure’m al sorteig (hi ha 3.000 places i molta gent que s’hi vol apuntar) i vaig creuar els dits per entrar-hi. Però no vaig entrar ni al sorteig, ni a la primera repesca. Va ser a la segona – i última – repesca que em va tocar. I per pocs números – 12, concretament- que no m’hi acompanyen en Jordi i l’Oriol. En principi havíem de fer-la junts uns quants Pitjors Corredors Europeus, però els germans Fafa no hi van entrar, i els germans Cassany tenien altres compromisos (en Quim feia la Ultra Pirineu, res de l’altre món...). En Marc Vallès va ser l’únic d’entrar directament al sorteig, però en veure’s sol va decidir no tramitar la inscripció. Sigui com sigui, em veig dissabte a les 15:18h a la línia de sortida tot sol, amb una motxilla a l’esquena i 80 quilòmetres de patiment. Bé, sol, sol, no! En un petit turonet, a pocs metres de distància d’on jo era, la meva parella Cris i la meva germana Mariona em somreien i em saludaven amb la mà, inconscients de la bestiesa que m’esperava. Sort que m’acompanyaven a la sortida, i fins al final!

 

L'espera a la sortida
va valer la pena

Estic molt menys nerviós del que caldria esperar, segurament és tan gran l’esforç que m’espera que el meu cervell bloqueja qualsevol indici de nervis. Quan l’speaker  crida pel megàfon que els corredors del minut 18 ja podem sortir, tothom es posa a caminar. Les sortides es fan cada minut en grups d’una trentena, i pràcticament tothom surt amb calma, i em sorprèn molt que tots surtin caminant, com si no tinguessin gens de pressa per acabar. Jo aguanto a aquest pas, com tothom, un parell de minuts però de seguida em poso nerviós perquè no entenc que tothom s’ho prengui amb tanta i tanta calma. Fins a Aiguafreda, el primer avituallament, hi ha 11 quilòmetres, i vull aprofitar per avançar posicions perquè estic ben fresc. Em poso a trotar, gens ràpid, i vaig avançant quantitats incomptables de persones. De veritat, molta, molta gent . Com que es tracta d’una marxa la majoria de gent va amb bastons i avança a ritme d’excursió. I així fins gairebé arribar a Aiguafreda. Aquest tram és força curt i senzill, al principi 3 o 4 quilòmetres força planers, però de seguida ja comença la llarga baixada que no pararà fins a Aiguafreda. Amb 58 minuts em planto allà i no hi perdo gaire estona, menjo i bec poc perquè fins aquí només ha estat un petit escalfament.

Arribar al Coll de Poses, segon avituallament, significarà portar ja 26 quilòmetres a les cames. A partir d’aquí ja començo adonar-me que no tot serà tan fàcil, em trobo aviat amb una pujada gens menyspreable i llarga, seguida de la seva baixada. Com que de moment estic bé, i la faig sense massa pressa, acabaré fent aquest tram amb 2 hores i 18 minuts. És en aquesta primera pujada que conec les dues persones amb qui més hi xerraré i, curiosament, amb qui m’hi creuaré unes quantes vegades al llarg de la cursa: en Juan és de l’àrea metropolitana de Barcelona i m’explica que ha vingut amb un amic però que té molt més nivell i a hores d’ara ja deu ser a Montserrat; en Peter també és un noi amb una mica més d’experiència amb les llargues distàncies i amb ell compartiré un dels moments més durs que m’esperen. Abans d’arribar a l’avituallent començo a notar que els genolls els tinc un pèl carregats i em preocupo, encara em queden moltes hores i això no pronostica res de bo. Intento no pensar-hi i vaig tirant amb calma, fins que arribo a l’avituallament on m’hi esperen la meva germana Mariona, la Cris, el seu germà, la seva mare i el seu avi. Una mica més i no hi cabem tots allà! No passa res que no hi hagi ningú més de casa meva, total, només és la primera vegada que faig 80 quilòmetres per muntanya. La qüestió és que m’anima molt arribar allà i trobar-me amb tots ells, em donen molts ànims i me n’adono que sentir-se acompanyat puja molt els ànims. En Joan, el germà de la Cris, és un bon entès amb això de córrer per muntanya, i ve carregat amb un avituallament de primera categoria per mi sol. Em dóna begudes isotòniques, magnesi i no sé quantes coses més i m’explica l’estratègia que hauré de seguir al peu de la lletra fins arribar al següent avituallament.

Fins a Sant Llorenç Savall, km 42, se’m fa molt ràpid, sobretot gràcies a la llarga xerrada que tinc amb en Juan, amb qui m’he tornat a trobar al cap de poc de sortir de l’avituallament. Fins a Sant Llorenç Savall, hemisferi de la cursa, són uns 13 quilòmetres que faig amb molt bon temps, 1 hora i 20 minuts. Pretenia arribar a la meitat del recorregut amb unes 7 hores, sembla molta estona però no volia que em passés factura més endavant. L’objectiu durant les setmanes prèvies era simplement acabar la cursa, encara que fos arrossegant-me, tot i que en el fons la xifra de 16 o 18 hores em ballava inevitablement dins del cap. Era la meva primera ultra trail, volia córrer sense presses i no pagar l’embranzida inicial, cosa que sol passar. “Si faig la primera meitat amb unes 7 hores, i comptant que el cansament em passarà factura”, pensava els dies previs, “veig factible acabar-la amb 16 hores”. Quan arribo a l’avituallament que marca la meitat del recorregut gairebé em sorprèn. Portava una estona amb en Juan i anàvem tan distrets que de cop ens l’hem trobat a sobre. De seguida que veig l’avituallament faig una ullada al rellotge i no m’ho acabo de creure: 4 hores i 56 minuts, quina bestiesa! Sort que més endavant m’agafarà una pàjara, no m’agrada gaire el protagonisme i acabar 1r avui no em ve gaire de gust...

Amb el crack d'en Juan

Aquí m’hi pararé una bona estona, 25 minuts per ser precisos. Ara que hi penso, hauria pogut fer una migdiada i tot. Els ànims que em donen els meus m’omplen d’optimisme, i és que a més no em sento gaire cansat de moment. Per rematar-ho, en Joan m’infla d’aigua isotònica, pastilles i jo faig la resta menjant un bikini de pernil i formatge. Em canvio la samarreta i els mitjons, qüestió de vital importància en llargues tirades, i em poso el paravent i el frontal, que la llum del dia s’esvaeix ràpidament i aviat no m’hi veuré. Estiro una mica i surto d’allà amb la panxa més plena d’aigua que un camell, però al ritme que corro ara mateix no és un problema.

Proper avituallament: Camí Moliner, km 57. No sé si ha estat el descanset de 25 minuts o les vitamines que m’he pres, però al cap d’un quart d’hora de trotar em noto molt fresc i sorprenentment bé de les cames. No ho acabo d’entendre, però és com si els 40 quilòmetres anteriors pràcticament no em pesin a les cames. Aprofito que vaig bé i pujo el ritme. Al cap d’una estona començo a avançar gent, i mica en mica em vaig adonant que no és normal la ritme que porto, malgrat el “poc” desnivell que hi ha en aquest tram. Potser ha estat la màgia de córrer enmig la fosca negror de la nit, o la llum rodona que el meu frontal dibuixa al terra de sorra. La qüestió és que vaig massa de pressa i segur que ho acabaré pagant, però no puc evitar seguir, si les cames m’aguanten a aquest ritme indefinidament passo de llarg Montserrat. Aquest tram, des de Sant Llorenç fins a Camí Moliner, em passa volant, només tardo dues hores fins arribar a l’avituallament, però la veritat és que la patacada que m’enduc un cop allà és molt forta. Veig poca gent al tros de carretera on hi ha muntat l’avituallament. Busco amb un cop de cap ràpid la Cris i la Mariona, els altres ja compto que no hi seran, és tard i tots deuen ser a casa sopant ja. Però no aconsegueixo veure-les. Òbviament no hi són, allà no hi ha més de vint persones, i tots són corredors. Penso que potser els hi ha passat alguna cosa, o que s’han perdut i no han trobat aquest avituallament. Faig un parell de trucades però res, no contesten. De seguida, però, veig que tinc un missatge i llegeixo que ja m’esperen directament a l’últim avituallament, a Vacarisses. Em cau el món a terra. En aquell moment us asseguro que res no em pot desanimar més. Me n’adono que fins ara no havia apreciat fins a quin punt ajuda que algú t’acompanyi a les curses, et faci de suport i t’animi a seguir. Com puc, i amb l’ajuda d’en Peter, a qui m’he trobat aquí, començo a tirar fins a Vacarisses, cada cop més a prop.

Prenent estupefaents i psicotròpics
totalment legals legals a St. Llorenç

Pocs segons després de sortir cap a Vacarisses, últim avituallament i quilòmetre 70, noto que he estat massa estona parat i amb la fresca de la nit m’he refredat. Això i que el paravent està xop, fan que passi fred durant uns minuts, fins que no entro en calor. Els primers quilòmetres em passen ràpid, malgrat el cansament acumulat i les fortes pujades, les dues últimes que queden. Quan encara falten ben bé 10 km noto una baixada dràstica de forces, començo a marejar-me i de seguida veig que no puc continuar corrent. He d’agrair a en Peter que lluny de seguir corrent, es quedi al meu costat una bona estona. Només puc caminar perquè el meu cos sembla que ha entrat en un estat de debilitat que m’ha deixat molt tocat. Li insisteixo que segueixi tirant i que jo ja em recuperaré, que ja li he fet perdre prou el temps, i al cap de poc em trobo sol ,totalment sol, enmig de negres boscos amb la única companyia de la llum que desprèn el meu frontal. Aquí és on comença a gestar-se, cada cop amb més intensitat, el desig d’abandonar, de trucar i de dir que no puc més. Però per deixar-ho tot necessito arribar al proper avituallament. Com més estona passa més convençut estic que no me’n sortiré i que no puc continuar fins al final sense menjar ni beure res. Sembla que la panxa ha dit prou de tan fotre-li canya i no puc gairebé ni beure aigua sense tenir ganes de treure-ho tot. Els genolls m’han estat fent mal de fa unes hores i, per si fos poc, ara ja els tinc fets pols, ni caminar em deixen. Em queden dues hores d’arrosegar-me com un zombie entre els arbres, i com més passen els minuts més clar tinc que el primer que faré quan arribi a Vacarisses serà estirar-me al seient del cotxe i oblidar-me del ridícul espantós que serà abandonar als peus de Montserrat. M’hauré quedat a menys de 15 km, però la veritat és que no puc tirar més. Les baixades se’m fan tan difícils que he de recolzar el pes tota l’estona amb la mateixa cama, i en un tros de carretera en pla intento córrer, però em confirma el que porto estona pensant: a la merda, això em supera.

No sé com, però hi he aconseguit arribar! Després de gairebé tres hores de sortir de Camí Moliner. Per la meva sorpresa m’esperen uns quants metres abans de l’avituallament de Vacarisses la Cris, el seu avi i la meva germana. No tinc temps ni de dir que obrin la porta del cotxe que m’hi tiro a dins. Em veuen la cara i em prohibeixen abandonar, em fan menjar no sé quants trossos de pernil salat, beure una altra ampolla de sals i canviar-me de roba. Ara ja utilitzo roba de la Cris, de meva no me’n queda, i vaig amb uns shorts tan shorts que diria que porto calçotets, però m’és igual.

A Montserrat, ple d'alegria

Monestir de Montserrat, km 81. No sé per quins set sous em trobo amb la música posada a l’orella, corrent direcció la brutal pujada de Montserrat, disposat a devorar cada metre de dolor que falti fins arriba al Monestir. Se’m fa una mica més llarg del que pensava arribar a Monistrol de Montserrat, havien de ser 6 km i he anat a molt bon ritme per tenir les cames gangrenades i tres butllofes al peu dret. N’estic segur que el mapa de la organització està equivocat i n’he fet 8 o 10, porto una hora corrent quan arribo a l’inici de la pujada. A aquestes alçades la intensitat de les punxades als genolls i al turmell dret són inhumanes. “Però bé – penso - ara ja només et queden 5 km de vertigen”. Aixeco la vista i veig la silueta escarpada de Montserrat amb dotzenes de llumetes petites que enfilen cap amunt. Em poso les mans als genolls per ajudar-me a pujar i ja no paro. Ho dono tot (o el poc que em queda). Estic destrossat però l’emoció és tan bèstia que res no em cansa. En condicions normals tindria els bessons ben carregats i hauria de parar, però tan sols falten 40 minuts del final i em trobo avançant gent en una pujada frenètica. Els últims graons mal conservats abans d’arribar a Montserrat els pujo com si les cames estiguessin acostumades a fer-ho cada dia, i quan per fi passo pel costat del cremallera veig les 30 o 40 escales que porten directament a la plaça els pujo de dos en dos (aquí avanço dues persones més, que deuen al·lucinar en colors). Ho sento, però ho tinc tan a prop que no vull fer-ho durar ni un deu segons més. la Cris, el seu avi i la Mariona no m’esperaven arribar tan aviat i els passo de llarg just abans de girar cap a la catifa d’arribada. M’han de cridar perquè freni, els saludo un moment i, ara sí, travesso l’arribada amb 12 hores i 20 minuts de pura glòria. Estic cansat, però content...ho he aconseguit!

I ja no m’allargo, només vull agrair una altra vegada els qui em van acompanyar durant aquesta dura prova, la Cris, el seu germà, la seva mare i el seu avi, la meva germana Mariona. Aprofito per felicitar - i treure’m el barret - per l’actuació que ha fet en Quim a la Ultra Pirineu, una bestiesa que no té res a veure amb el que a mi m’ha costat Déu i ajuda acabar.

Amunt i crits!

Ultra Pirineu 2015

Camping l’Espelt, dissabte 19 de setembre, 5.45am. “Sueño contigo, ¿qué me has dado? Sin tu cariño no me habría enamorado...”. M’aixeco i apago el despertador amb el convenciment que havent començat el dia amb Camela tot havia d’anar a millor. Esmorzar, vestir, revisió del material i cap a Bagà.

Bagà, pocs minuts abans de la sortida. La plaça porxada ja està plena, som uns 1000 corredors, tothom està concentrat, tothom està nerviós...jo no, jo estic cagat. Comença a sonar la música de l’últim dels mohicans, moment “gallinadepiel” que ens avisa que en res sortim.

Sortim puntualment a les 7h. Per endavant ens esperen 110km i 6800 metres de desnivell positiu. Aquest any, com que l’any anterior havia baixat de les 17 hores, surto des de força endavant, el que em permet no menjar-me tots els taps que s’acostumen a fer als primers metres. A la sortida ens trobem amb en Jordi Requena, amb qui compartiré algun km i ens anirem trobant en diferents punts de la cursa (felicitats pel carrerón Jordi!).

La primera pujada és de quasi 14km i 2000m+ (els que no entengueu aquests símbols tranquils, tanqueu aquesta pestanya, que no sé què coi se hi us ha perdut en aquest post). Aquesta pujada fins al Niu de l’àliga serveix per començar a estirar la cursa i perquè els que tenen com a objectiu sortir al vídeo oficial de la cursa s’enganxin a la Núria Picas.

Jo, igual que l’any passat, tinc clar que la cursa ha de començar a Bellver (km 40), allà hi haig d’arribar fresc. Així que fins allà vaig fent a ritmes còmodes sense pensar en els altres corredors. A les parts més tècniques pateixo, rellisco moltíssim, tant que cap al km 19 ja tinc la primera caiguda. M’aixeco ràpid i segueixo, maleint-me en àrab per la meva poca destresa en zones tècniques. Passat aquest tram més complicat ja toca córrer per un terreny més fàcil, fins al Serrat de les esposes, després una pujadeta, i baixada ràpida fins a Bellver.

De Bellver (km 40) a pas de Gosolans (km 63) és un tram dur, majoritàriament de pujades per fer caminant. Jo, al trobar-me molt bé a Bellver decideixo començar a augmentar una mica el ritme, el que em porta a avançar a uns 30 corredors en les següents pujades. Però ho pago aviat, aquest augment de ritme em provoca arribar bastant cansat de cames a Prat d’aguiló (km 61, 9 hores), així que decideixo parar uns minuts per menjar i beure bé. Surto amb les cames encara tocades, però no vull perdre temps, ja se’m passarà...

Arribo a Gòsol (km 74, 11 hores) cansat però amb millors sensacions que fa 10 km. Aquest és un punt on tinc planejat invertir una mica de temps per descansar i menjar bé per acabar els últims 36 km amb garanties. Surto de l’avituallament i poc a poc em vaig trobant millor, venen uns km on la tendència és a pujar però sempre amb pendents fàcils. Tot va de meravella fins que cap al km 80, abans d’arribar a Estasen, apareix la protagonista de les últimes hores de la meva cursa: una punxada a la part interna del genoll esquerra.

A partir d’aquí i fins al final, la cursa se’m converteix en un autèntic calvari. Els 40 dies de Jesús al desert són un pícnic comparat amb les 6 hores que em queden. Cada passa que faig sento al meu genoll insultar-me amb totes les seves forces. Les 3 pujades que queden les puc defensar prou bé perquè l’ impacte no és tant fort, però les 4 baixades se’m fan eternes. Cada vegada que les intento córrer el genoll m’ho impedeix. Impotència. Ràbia de veure com a trams fàcils de córrer jo no ho puc fer. Tinc la sensació que m’està avançant tot déu. A partir d’Estasen (km 82, 12h 30’), sort en tinc del qui em salva a totes les curses quan vaig ben trinxat, en Marc (gràcies!), que fa tot el possible per estar amb mi a tots els avituallaments dels últims 30km, sense frontal i amb texans, avituallant-me, animant-me i donant-me suport en els moments més cardats. En definitiva, acompanyant-me en els moments més cardats que recordo haver viscut mai. Gràcies a això, després de poc menys de 18 hores i mitja arribo a Bagà. Per fi! Més mort que viu, i amb el dubte de si hauria d’haver plegat 30 km enrere...però havia decidit no fer-ho, i tinc una nova camiseta de finisher. Una camiseta que representa esforç, passió, patiment, i que es pot rentar en calent i posar a la assecadora.

L’organització un 10, els voluntaris un 11. Quina cursa més gran!

Per acabar, felicitar a en Rafel, que ho ha petat molt fort a la seva primera ultra, la Travessa Matagalls-Montserrat en 12 h 20 min! La primera de moltes!

A en Dani, per la espectacular 2a posició a la Marató Pirineu. Ets un dels grans! Gràcies per tots els consells que m’has donat aquestes últimes setmanes!

I a família i amics que vàreu perdre part del vostre temps per seguir-me, ja fos en directe o per Internet, gràcies! 

Ultra de l'Ardenya: bateig de foc

Aixecar-se aviat per fer qualsevol cosa sempre és dur, però si saps que t’aixeques aviat per posar-te a córrer no ho és tant. No ho és tant com córrer, vull dir. Sense fer grans marques ni batre rècords, acabo les curses amb el fetge a la gola. M’ho passo bé preparant les curses i gaudint de la sensació de creuar la meta. La de la cursa de l’Ardenya, tot s’ha de dir, estava massa lluny. Molt inconscient de mi, em vaig inscriure a la modalitat ultra, mogut més per l’emoció de participar-hi que per la preparació que duia. M’hi vaig inscriure amb un altre pitjor, en Marc Vallès, que va resultar tenir febre pocs dies abans i va ser baixa. S’hi va inscriure també en Quim, la referència del grup, però no la va poder acabar perquè es va perdre al quilòmetre 20 i va arribar unes hores abans i sense adonar-se’n al punt i final de la cursa. Per això, al llarg dels quilòmetres m’intentava convèncer d’abandonar; però també em veia animat a acabar la cursa en honor dels meus companys.

Així, doncs, a les 7 del matí ja estàvem preparats a la línia de meta amb el frontal encès i ens vam posar a córrer. Sóc una de les poques persones que pot presumir d’haver anat primer i liderar la cursa, tot i que només fossin els primers quinze segons. Llavors em vaig deixar caure enrere renunciant a les posicions de podi i veient com m’anaven avançant tots els matxacuques. Vaig anar fent a ritme tranquil reservant-me per als últims deu metres i vaig arribar amb les cames descansades al quilòmetre 30. Allà vaig comentar la jugada amb els voluntaris de l’avituallament i em vaig posar a córrer novament, després d’omplir la camelbag. Sempre em fa por parlar amb tecnicismes perquè no en domino l’argot. No sé si es diu camelbag o camelback, per exemple, tot i que crec que les dues opcions podrien ser bones perquè fan referència a bossa o esquena... Quan parlo de desnivell positiu o acumulat (o me’n parlen, millor dit) em perdo. Perquè us en feu una idea, no sé del cert ni si sóc supinador!

Impressiona molt dir que has fet una ultra. Com a mínim a mi m’espantava tant la idea que vaig anar de compres el dia abans: barretes energètiques per abans i durant la cursa, gels per als moments crítics, concentrats de fruita... Després del quart avituallament veia com les existències se m’anaven acabant i que em convenia accelerar el ritme per no passar gana, però les cames m’ho impedien i em vaig haver d’aguantar. De fet, als avituallaments posava cara de pena i sempre aconseguia omplir-me la boca.

El recorregut per la zona va ser (llarguíssim) impressionant, per corriols, pistes, boscos, rius... Em va agradar tant que sense que me n’adonés, el meu jo runner em va fer desviar del  recorregut i vaig repetir una part del camí. Hi vaig caure quan remuntàvem un riu, perquè allà cada pedra em sonava. Em va semblar un dejà vu però amb els metres vaig veure que no ho era. De fet em deia: ara trencarem a la dreta per un caminet asfaltat, d’aquí a un moment passarem per una caseta que sembla abandonada, creuerem el riu un altre cop i alerta amb les bardisses, aquí hi haurà una font... Intentant recordar on m’havia equivocat, passada la font hi havia un caminet que pujava a mà esquerra. Jo havia seguit recte seduït per la comoditat del camí i l’error m’havia costat car.

Començava ja a flequejar però les pujades són el meu fort. A les pujades avançava tots els kalenjis que tenia per davant, que no eren pocs. Em tornaven a avançar a les baixades, perquè vaig cansat i no tinc ganes de carregar els genolls. Pobres! Cansat (i cansat de córrer) tenia ganes de trobar l’excusa perfecte per abandonar, però metre a metre cada cop tenia la meta més a prop. Començava a pondre’s el sol i als avituallaments em deien que si no corria més no arribaria dins de les 12 hores. L’important és participar i més en una bojaria com aquesta ultra, però arribar (dins de les 12 hores) era l’únic objectiu i si el cos no defallia abans lluitaria amb totes les forces per aconseguir-ho. A l’últim control ja m’amenaçaven en perseguir-me traient les cintes perquè començava a fer-se fosc i cada cop feia més fred. Jo anava amb el meu súper paravents i no hi havia res que em frenés. Faltaven pocs quilòmetres i estava a punt de complir el somni i aconseguir els punts per la UTMB. Pels que no sigueu del gremi, la Ultra Trail de Montblanc és de les més atractives per als runners de debò. Necessites punts per inscriure-t’hi i a l’Ardenya n’obtenies dos. Tots els runners anaven comentant que necessitaven punts, i parlaven de curses per a mi desconegudes i deien noms com Andorra, Cavalls, TOR, etc. Tinc els punts, però us asseguro que no els faré servir.

Últim avituallament. Sense saber exactament quant faltava tenia ganes de seguir per arribar “el més aviat possible” però inevitablement m’aturo a picar alguna cosa i comentar la jugada amb els voluntaris. Comproven que sóc el que estaven esperant per desmontar la paradeta perquè ja em coneixien pel número de dorsal i m’animen a apretar... perquè podia no acabar últim. Quan ja estava corrent per últim cop pensava si en realitat volia no acabar últim: és més èpic arribar i clausurar la cursa. Vaig seguir apretant i em vaig trobar amb dos corredors més, en Jordi i en Pere, a qui vaig acompanyar l’últim tram. Liderava el grupet de tres i mirava enrere cada mig minut per saber si podia afluixar sense perdre la posició... però em seguien a pocs metres així que no hi ha marge per a descansar. Corriols, rius, pujadetes i entrem ja al poble. Útimes curves, últimes rectes i de sobte apareix la meta, amagada enmig de la foscor. Per fi, després de gairebé 12 hores sense seure, travesso l’arc inflable de l’arribada i sense distreure’m gaire vaig a buscar l’entrepà, que feia hores que esperava dins el tovalló. Vint segons després d’arribar jo arriben els dos últims. Missió acomplerta: finisher i, a més, tercer (per la cua).

Al pavelló és bonic veure com se saluden i feliciten els runners. Tots som amics, companys; hem compartit moments durs. Saludes tothom perquè recordes haver-los passat (o que m’haguessin avançat) i comproves que per fi tothom ha arribat i no hi ha hagut morts, potser ferits. I caminant com pots cap al cotxe recordes els pitjors moments de la cursa i els millors; i la sensació és de bojeria: el bateig en el món de les ultres i potser també el funeral, la meva primera ultra i potser també l’última. La mateixa sensació que sortir rodolant del Domino’s Pizza dient “mai més hi tornaré”, però sempre hi he acabat tornant.

La Marrana Skyrace

Més de set mesos hem necessitat per tornar-nos a reunir tot l’equip i fer una cursa. Mig any llarg dedicat a la poesia, deixar el tabac, maleir la directiva del barça, entrenar una mica i llargues cerques a wiggle a la caça d’ofertons. Aquest període d’absència de ben segur haurà resultat insuportable per a la majoria de vosaltres, gràcies per no haver defallit, hem tornat més forts, més units, més guapos i més morenos.

L’escenari escollit pel retorn no era una cursa qualsevol d’aquestes de botifarra i que guanya un d’esports parra. Volíem tornar per la porta gran i per fer-ho ens plantejàvem dues possibilitats: l’Ultra Trail del Montblanc o La Marrana Skyrace. Com us podeu imaginar vam escollir la segona per un tema de quilometratge: fins a Vallter teníem uns 100 quilòmetres i fins a Chamonix 750, massa diners en benzina. I no fotem, això d’Skyrace impacta molt.

Malgrat estar a només dues hores de casa havíem de fer bé les coses, calia anar a dormir allà la nit abans, havíem de fer-nos alguna foto repassant mapes amb cara de concentració i anar al brífing la tarda abans amb la samarreta obsequi de la cursa més potent que haguéssim fet, per anar acollonint el personal una mica.

Dissabte havent dinat agafem cotxes i ens dirigim cap a Camprodon on tenim llogat un bungalow. Som sis: en Rafel, en Quim, els dos Marcs i la Cris i la Mariona que no correran però venen a fer de trail cheerleaders. En Jordi ve l’endemà amb cotxe des de Barcelona amb en Yago i en Manu. L’estat anímic d’en Rafel preocupa: una emprenyadora i inacabable molèstia al genoll havia impedit que entrenés com caldria les últimes setmanes i no té gens clar que pugui córrer. Un cop sortejades les habitacions i instal·lats rebem un missatge d’en Jordi que resulta que ha vingut avui des de Barcelona per jugar un partit de futbol amistós a Camprodon i que a veure si el volem anar a veure. La tarda abans de la cursa el tio ve aquí a fotre un partit i al vespre tornarà a marxar cap a Barcelona per llevar-se l’endemà a les 4 o les 5 per tornar a venir, això és ser un pitjor corredor europeu, collons! Arribem al camp just a la mitja part i sense ni sortir del cotxe, està diluviant, l’insultem i l’idolatrem al mateix temps i ens emplacem directament a Vallter demà al matí.
Arribem a Setcases i recollim dorsals, fent temps perquè comenci el brífing berenem una mica i comprem embotit (el bull de bolets de Ca la Nuri és canela fina!). Al brífing poques coses que no coneguéssim abans però sempre va bé. Després una breu xerrada sobre alimentació i hidratació que ens porta a comprar una garrafa de 8 litres d’aigua quan tornem cap el bungalow. Sopar lleuger a base de pasta i pollastre, unes partides de cartes i a dormir.

Diumenge sona l’alarma a les 7, esmorzar típic de pa amb nutella i en Rafel que sorprèn amb un potito Nestlé. Arribem a l’estació de Vallter 2000 on ja fa estona que ens espera la mànager de l’equip. De seguida la Cris, la Mariona i l’Elena comencen a pujar cap el Pic de la Dona, des d’allà ens veuran passar i tindran temps per després baixar i veure l’arribada.
Amb el temps just per trobar en Jordi i escalfar una mica ens col·loquem a la sortida, ens desitgem sort i a les 9 en punt sortim i ja no tornarem a trobar-nos fins a l’arribada.
Tothom fa la seva cursa i des dels primers metres quedem tots separats. 22 quilòmetres amb 1.600 metres positius i parts molt tècniques que posen a prova la nostra inexistent experiència en aquests terrenys, per si no n’hi havia prou correm sempre per sobre dels 2000 metres i la respiració se’n ressenteix. Explico tot això esperant que a hores d’ara al vostre cap ja hi ressonin idees com herois, èpica i referents.
Arribem al Pic de la Dona al quilòmetre 7 de la cursa on rebem els ànims de les trail cheerleaders i tirem cap a Bacivers i Bastiments, a partir d’aquí tres quilòmetres amb molta roca passant pel pic de Freser i de l’Infern, després baixada on es pot córrer bé, l’última pujadeta fins el coll de la Marrana sembla poca cosa però qui arriba massa fos llepa. Llavors baixada passant pel costat del refugi d’Ulldeter i 300 últims metres criminals de pujada per la carretera fins a l’estació.

En Quim acaba 17è, ha perdut temps a la part més tècnica i ha patit de respiració però és un bon entrenament per l’Ultra Pirineu, el veritable objectiu que té a només 15 dies vista.
En Vallès que fa poc que ha tornat a entrenar fa bon paper i acaba en 60a posició.
En Rafel finalment ha decidit sortir però s’ha marejat cap el quilòmetre 10 i després d’ estirar-se una estona a descansar a dalt del Pic de Bacivers (es veu que hi ha fotos però no les hem vist encara), quan ha arribat en Jordi uns minuts més tard ha provat de seguir amb ell però de seguida ha vist que no podia i ha hagut de plegar.
En Jordi encarnant clarament el paper d’antiheroi que es burla de la gent que es dedica a entrenar, acaba la cursa en un temps que poc importa després de l’ovació que s’emporta a l’arribada.
El líder de l’equip acaba 28è i força content.

Comença la temporada i fa pinta que aviat els pitjors corredors europeus tindrem secció de fèmines...


Fotos de JM Montaner (Nació Muntanya), Elena Mate i Cris, Mariona i Elena

 

6 raons per inscriure's a la Cursa de les Gavarres d'Àstrid 21

- Perquè la cursa serveix per ajudar a la gent d’Àstrid 21 i amb aquesta ja n’hi hauria prou.

- Perquè hi ha diferents modalitats que permetran participar-hi a corredors mediocres com la majoria de vosaltres i primeres espases com nosaltres.

- Perquè els pixapins es quedaran a Barcelona a fer postureig a la cursa del Corte Inglés i nosaltres haurem de demostrar que els gironins som força més ben parits.

- Perquè és una cursa molt ben organitzada, amb un recorregut a l’alçada, força econòmica i amb una bossa del corredor molt completa.

- Perquè la meva germana Sandra hi participarà i serà un bon espectacle veure com apareix maquillada i dient que sembla un trol vestida d’esport.

- I finalment perquè és una immillorable ocasió per córrer al nostre costat (només els primers metres eh, després ja us quedareu enrere i potser, si no arribeu molt tard a la meta, encara estarem per allà recollint copes i fent-nos fotos i ens torneu a veure).

Aquí hi trobareu tot el que necessari per participar-hi: CLICA'M AMB IL·LUSIÓ

Ultra Trail de Bonmatí

El passat diumenge 23 de febrer alguns representants dels pitjors corredors europeus van participar a  la Maratrail de Bonmatí. Es tracta d’ un poble de 1300 habitants i uns 10km² i, per tant, la seva densitat de població és de 130 hab/km² aproximadament. El dia de la cursa ens vàrem reunir a Bonmatí 2200 persones (entre les diferents modalitats que tenia la marxa): Quina serà, en aquestes condicions, la densitat de població del poble?*

Ara que ja hem trencat el gel, ja us podem explicar que diumenge passat en Marc C, en Rafel i en Martí Fàbrega i en Quim van anar a un poble petit que t’hi cagues a córrer 50km. Per aquells no experts en la matèria cal assenyalar que a partir de 42 quilòmetres ja es considera ULTRATRAIL. Així que sí, els nostres pobres corredors europeus ja s’han estrenat (en Quim va per lliure i té algunes ultres més a l’esquena).

La sortida era a les 7:00, quan encara no havia sortit el sol i els alcohòlics més inexperts tornaven a casa i els més experts se n’anaven al bar. La marxa no era competitiva i, conseqüentment, la sortida va ser tranquil·la; la gent aprofitava els primers quilòmetres per escalfar les cames i anar veient quines eren les sensacions. En el cas d’en Quim, va sortir conservador però sense regalar segons i, quasi sense buscar-ho, va deixar enrere els seus companys passats els primer 400 metres. De fet, un cop ja s’havia estirat la cursa es va trobar que anava segon i amb gent a darrere seu que sabia (si, és clar...) que havien de guanyar-lo fàcilment, així que va decidir no flipar-se i aixecar una mica el peu de l’accelerador. Almenys havia d’esperar als més ràpids i, si es notava còmode amb el ritme, ja s’enganxaria amb ells. Però més endavant va comprovar que no seria així. Per la seva banda, en Marc, en Martí i en Rafel van començar junts a ritmes més humans, fins que en Rafel va donar permís a en Marc perquè s’avancés una mica i deixés als dos germans enrere.

Amb aquesta situació, cada integrant de l’equip va córrer a ritmes per no anar esgotats: en Quim, reservant una punta tan a les pujades com a les baixades i estirant les cames en els plans; en Rafel i en Martí resant perquè cada quilòmetre no fos l’últim de la seva vida.

I, com sempre passa en aquestes curses llargues, els primers quilòmetres passen volant i mica en mica les cames comencen a avisar (en el cas dels germans Fàbrega va ser més aviat del que haurien volgut). En Quim, a partir de la pujada de Sant Roc -no gaire llarga però força tècnica i inclinada- començava a notar el cansament. Afortunadament, a partir d’aquí el recorregut era compartit amb les altres marxes (10, 15, 20 i 32km) i creuar-se amb gent contínuament era més distret. Sobretot sentir comentaris com: “Goita aquest com corre, i fa la llarga!” ó “Qui tingués la teva edat!”; “Digues-li al meu company que està una mica avançat que crec que tinc una ruptura muscular de grau 2 de la unió musculotendinosa  proximal del bíceps femoral. Porta una camiseta vermella de Star Trek, de la tercera temporada” (¿?).  Cal dir que els germans Fàbrega, malgrat arribar a Sant Roc –km29- molt petats però amb força bon temps, van acabar caminant pràcticament els últims 20 quilòmetres.

Entre pitus i flautes en Quim es va plantar a l’arribada amb 4 hores 53 minuts; cinquanta minuts més tard, arribava en Marc. En Rafel encara corre.

Felicitem des d’aquí a tots els membres de l’equip que van córrer: a en Marc per entrar a la llarga distància amb un molt bon temps (que hagués millorat si no fos perquè va anar els últims 10 km amb un altre corredor), i a en Rafel i a en Martí perquè van aconseguir arribar abans que els organitzadors tanquessin la barraca. Així que a Bonmatí no hi ha el límit, això només ha estat el començament!  #CdV2025 

*Considereu que el dia de la cursa cap bonmatinenc/bonmatiní/bonmatinaire va marxar del poble i que cap d’ells va participar a la marxa. Considereu nul·la la fricció entre el cos i l’aire. Entre tots els que encerteu la resposta no sortegem absolutament res.

La Maratrail de Bonmatí

Cinglera de Sant Roc, amb l'ermita de Sant Roc a l'extrem

Després de setmanes d'especulacions de la premsa esportiva mundial i del gran rebombori a les xarxes socials, Els Pitjors Corredors Europeus (EPCE) fem oficial la participació de tres dels nostres membres a la propera Marxa de 50 quilòmetres que tindrà lloc aquest diumenge 23 a Bonmatí.

Sentim profundament, no obstant, que els nostres seguidors i les nostres fans més esbojarrades que vulguin veure córrer els nostres corredors hagin d'aixecar-se a hores intempestives de la matinada. La prova -una preparació per la possible participació dels EPCE a la Cavalls del Vent de l'any 2025- no és competitiva, motiu pel qual us agradarà saber que aquesta vegada no farem el rídicul. Si més no, no constarà en cap classficicació oficial.

A part de la modalitat de 50 quilòmetres, també hi ha marxes de 10, 15, 20 i 32, i els EPCE us convidem a participar-hi i a gaudir d'una jornada sana que recorrerà diverses ermites de la zona. 

Afanyeu-vos, demà dijous és l'últim dia per inscriure-us-hi!

http://marxabonmati.com/