Els pitjors corredors fan skimo

Haureu notat que ja fa força temps que dominem bastant a fons el tema del córrer en general i del córrer per la muntanya en concret; fem servir un llenguatge extremadament tècnic i precís quan expliquem les nostres sortides, anem equipats amb tecnologia punta feta a mida pels millors especialistes i els organitzadors de les curses se’ns rifen perquè hi participem.

Malgrat tot vam notar que amb l’arribada de l’hivern i la neu alguns companys canviaven les fotos al facebook i al twitter amb els “bona sortida avui per les gavarres” o “victòria a la pujada als Àngels” pels “ronda de sèries avui a la Molina” o “de fet en Valentí Sanjuan està una mica gras”.
Vam decidir que calia posar-hi remei immediatament i vàrem fixar un dia per anar a provar l’skimo (skimo és un acrònim d’ski i mountain, no ho tornaré a repetir analfabets). El cert és que tots esquiem (alguns millor que altres i tots una mica pitjor que jo) però només en Marc Vallès i el seu germà Mateu havien provat l’skimo. Una vegada acordat que hi aniríem el divendres 27 i que seríem en Marc Vallès, en Quim, en Jordi i jo de l’equip i que vindrien també en Mateu, en Ramon i en Totti (no Bes, Bayer) vam discutir on anar i com organitzar-ho tot. Els cas és que els germans Vallès van parlar amb un home que es veu que en sap que ens recomanava anar a la Molina i llogar els equips a una botiga que hi ha abans de la collada.

Divendres quedem a les 7 del matí i ens trobem a casernes per sortir. En Jordi es presenta amb tres entrepans i cap motxilla i en Totti arriba 20 minuts tard però no passa res. Passat Ripoll lloguem els equips després d’uns quants dubtes de l’home que ens atén perquè no ho veu massa clar, òbviament no ens ha reconegut. En Vallès no ha necessitat llogar res perquè li han deixat un equip complert que, segons ens ha anat recordant constantment els dies previs, és força més bo que la merda que us donaran a vosaltres. Arribem al pàrquing de l’estació on en Ramon ja ens espera, en Vallès decideix que estan passant poques coses dignes d’explicar i que calia rebentar alguna cosa, veu una paperera de fusta i un pal amb un cartell i decideix empotrar-s’hi. El cotxe queda encallat i després d’uns moments de pànic d’alguns i de descollonament d’un altres, aconseguim treure’l amb una corda que porta en Ramon al cotxe.
És hora de posar-se les botes, preparar les pells de foca pels esquís i omplir la bossa amb tot el necessari. Quan sembla que ja casi estem resulta que els Vallès s’han deixat els entrepans a casa i, el més greu de tot, en Marc Vallès s’ha deixat també a casa les pells de foca i per tant tot l’equip que li han deixat no serveix. 45 minuts més tard en Vallès ha aconseguit un equip llogat i en Mateu ha comprat uns sandvitxos.
Al final ens posem en marxa a tres quarts de 12. Fila índia i pista blava amunt, no tenim massa clara la tècnica però anem fent a ritme. Uns minuts més tard ens plantem als peus d’un tram de vermella que fa respecte però que tampoc sabem si costarà massa pujar o no. No interessa massa a ningú el fet que sigui una pujada d’uns 600 metres amb un desnivell positiu aproximat de 230 metres i que jo sigui el primer d’arribar a dalt. A mitja pujada ens han avançat, per dir-ho finament, els de la selecció catalana que entrenen per una cursa que hi ha l’endemà, parlem un moment amb en Gerard Vila i 10 segons després d’acomiadar-nos ja ens ha tret uns 40 metres, joder quines putes màquines. La nostra pujada és una guerra individual que cada un de nosaltres lliura amb les patinades, les caigudes i les fixacions. Una vegada reagrupats tots reiniciem la marxa muntanya amunt. Cada vegada ens estirem fins que els de davant s’aturen perquè arribin els de darrera i discutim cap a on tirar. Sortosament en Totti ha sobreviscut als tres infarts, dues pulmonies i cinc brots de vaques boges que ha patit durant l’ascens. Al final decidim parar i menjar després de 4 quilòmetres de pujada i uns +620. Una estona de descans i ens tornem a equipar aquesta vegada per baixar, això no té cap misteri. Un cop a baix de tot la majoria diu que ja n’ha tingut prou. En Quim i jo, per una combinació de voler amortitzar més el lloguer i poder-ho explicar, decidim fer una estona més. Una vegada retrobats i canviats agafem el cotxe i res destacable fins a l’arribada a Girona.

Mitja i Marató de l'Ardenya

Era el dia indicat. Els EPCE (Els pitjors corredors europeus), es tornaven a reunir per a un nou repte. Alguns volien tastar la màgica xifra dels 42 km (ja sabem que a ningú li importa), altres la coneixien de sobres i tenien aspiracions quasi professionals, uns retornaven a la competició de forma explosiva, i l'altre hi posa tantes ganes que supera qualsevol impediment físic. Sense oblidar el nostre supporter lesionat, i el president del fan club. 

La Marató de Muntanya de l’Ardenya donava el tret de sortida a les 9h i en Quim, en Jordi i en Marc V. els esperen quasi 44 km i 1800m D+ (ens agrada molt donar aquesta dada). En Quim surt espitat i només sabem que acabarà a la 16a posició i la bestialitat d’un temps de 4h 37 min. No cal dir res més. La cursa per a en Jordi i en Marc és una novetat. És la primera vegada que s’atreveixen amb aquestes distàncies. Comencem tranquils però en Jordi tira un pèl fort per l’emoció. Se l’ha d’avisar de baixar el ritme, queden moltes hores. Passats els primers 20 km ens trobem bé, les forces aguanten. La segona part de la cursa és realment la cursa. Els avituallaments es converteixen en el paradís promès per nostre senyor. En Jordi pateix dues regirades de turmell que prometen un final èpic. En Marc V. te molèsties constants sota el genoll dret en els descens. L’alternança al capdavant és una necessitat, veure com està el teu company et motiva quan estàs bé i el pots fer tirar però és el teu aliat quan agonitzes. A l’arribada ens trobem a en Vicenç que ens dona l’última empenta. Al final acabem amb un temps de 5h 47min. No podem estar més satisfets.

Però aquí n’hi ha per tots. A les 10h sortien en Vicenç i en Marc C. a la Mitja Marató. El primer és la força de voluntat, que malgrat els impediments físics, es supera a si mateix. Sempre busca excuses per sortir a córrer o inscriure’s a curses a Andorra. El segon, amb poc més d’una setmana d’entrenament, després d’una lesió d’un mes, ho dóna tot, és el seu retorn. És la seva especialitat, l’explosivitat. Acaba a poc més de 20 min del guanyador.

Per últim, no oblidar-se del nostre supporter Rafel (aquesta vegada). Les lesions el tenen allunyat de la competició, però les seves ganes de córrer i d’estrenar el nou Garmin (pregunteu-li el que vulgueu, ho sap TOT dels Garmin’s) auguren també un gran retorn. També agrair-li que deixés els compressors a en Jordi (que acabaria rebentant).

PD: Recentment l’Oriol ha creat el nou Fan Club EPCE així que queden obertes les donacions (econòmiques) per donar suport a l’equip!

M.V.