dilluns, 20 de gener del 2014

Rafel Fàbrega anuncia el seu retorn a l’alta competició

L’atleta gironí ha confirmat la seva presència al Trail Rocacorba

Redacció. Després d’onze setmanes de baixa per problemes de genoll el corredor ha anunciat a la seva pàgina de facebook el retorn a les curses de muntanya. Si no hi ha cap imprevist de darrera hora la reaparició està prevista pel proper 2 de febrer i l’escenari serà la prova dels 12 km del Trail Rocacorba. En declaracions a Ràdio Maria Dial Fàbrega ha expressat la seva satisfacció i el convenciment que ha deixat enrere les molèsties que l’han perseguit els darrers mesos: “he passat moments molt durs aquestes últimes setmanes però he tingut el recolzament dels meus amics i de seriesyonkis en tot moment”. Pel que fa al seu estat de forma ha manifestat trobar-se en bones condicions tot i estar lluny del seu pic de forma: “necessito unes setmanes per posar-me a to, ara que ha entrat l’Oriol a l’equip és molt important deixar molt clar que malgrat la lesió estic a anys llum d’ell”. Preguntat per les novetats materials que utilitzarà en aquesta nova temporada el de l’eixample gironí ha reconegut un salt endavant: “estrenarem vambes i paravents d’última generació però el que realment tinc ganes de provar és el pulsòmetre, començava a estar molt tip del track i el desnivell que hi ha de casa a la fleca”.

diumenge, 12 de gener del 2014

UT Collserola

El passat 23 de novembre 499 trailrunners i jo vam participar a l’Ultra trail Collserola, que enguany celebrava la seva primera edició. Es tractava d’una cursa de 740 hectòmetres amb un desnivell positiu de poc més de 9000 peus. Jo era l’únic representant dels pitjors corredors europeus que la disputava i havia d’enfrontar-la amb la forta pressió que això suposava.

A la línia de sortida s’hi trobaven noms d’atletes d’alt nivell com Pau Bartoló, Toti Bes o  Zigor Iturrieta; noms més mediàtics del mundillo runner, com Roberto Mayoral, Albert Jorquera o Sebas Guim; i noms divertits com Hermenegildo, Inocencio o Lalo.

La sortida de la cursa era a les 7 del matí des del camp de futbol de can caralleu. Abans de la sortida vaig estar parlant amb un parell de corredors i, un d’ells, em va aconsellar molt convençudament no sortir amb el frontal: perquè ell cada dia va a córrer a aquesta hora per Collserola i es veu tot perfectament. Els collons d’en bambi! Només entrar a les trialeres del km 3 ja vaig haver de parar a treure el frontal de la motxilla...No passa res, vaig perdre uns segons però em vaig estalviar una més que probable nata.
La cursa, en general, va ser força pista i uns quants corriols (més dels que em podia imaginar) i un continu puja i baixa passant pels 9 municipis que envolten Collserola. La idea des d’un principi era la d’agafar la roda del primer i atacar fort als últims km’s  quan ell afluixés. I així ho vaig fer fins poc abans del tret de sortida quan em vaig replantejar l’estratègia.

Fins passats els 45 primers quilòmetres el ritme va ser força constant en general (cal no confondre amb ràpid), anant conservador però sense parar, menjant i bevent bé als avituallaments. A partir d’aquí i fins el km 67, aproximadament, les cames ja pesaven més i no podia córrer a segons quines pujades...però el que tenen de bo aquestes curses llargues és que quan estàs mort, la majoria dels del teu voltant també ho estan, i això ajuda. Cap al km 67, entre la motivació de començar a veure el final i un gel energètic que en aquell moment va ser màgic (proporcionat per la botiga mesmuntanya, C/bruniquer 15 Barcelona) vaig tornar a posar una mica de ritme (cal no confondre en anar ràpid) per acabar arribant amb 8 hores  33 minuts i 41 segons, i una il·lusionant 41ª posició amb sabor a 41ª posició.

Vull acabar donant les gràcies a les tres persones que van fer que aquesta cursa anés tal i com va anar: La mare que em va matricular, que estava animant i ajudant en el que fos en els avituallaments i a l’arribada; a en Marc, ja que la meitat* del material que vaig portar per la cursa és seu; i finalment, al corredor que em va recomanar no sortir amb el frontal (perquè gràcies a ell i els altres que van quedar per darrere meu, a casa meva es pensen que no sóc tant dolent).  

Espero que l’any que ve la crònica de l’UT Collserola no l’escrigui jo sol!

*au va!

I aquí alguna foto de la cursa.