El passat 23 de novembre 499 trailrunners
i jo vam participar a l’Ultra trail Collserola, que enguany celebrava la seva
primera edició. Es tractava d’una cursa de 740 hectòmetres amb un desnivell
positiu de poc més de 9000 peus. Jo era l’únic representant dels pitjors
corredors europeus que la disputava i havia d’enfrontar-la amb la forta pressió
que això suposava.
A la línia de sortida s’hi trobaven noms d’atletes d’alt nivell com Pau
Bartoló, Toti Bes o Zigor Iturrieta;
noms més mediàtics del mundillo runner, com Roberto Mayoral, Albert Jorquera o
Sebas Guim; i noms divertits com Hermenegildo, Inocencio o Lalo.
La sortida de la cursa era a les 7
del matí des del camp de futbol de can caralleu. Abans de la sortida vaig estar
parlant amb un parell de corredors i, un d’ells, em va aconsellar molt
convençudament no sortir amb el frontal: perquè
ell cada dia va a córrer a aquesta hora per Collserola i es veu tot
perfectament. Els collons d’en bambi! Només entrar a les trialeres del km 3
ja vaig haver de parar a treure el frontal de la motxilla...No passa res, vaig
perdre uns segons però em vaig estalviar una més que probable nata.
La cursa, en general, va ser força pista i uns quants corriols (més dels
que em podia imaginar) i un continu puja i baixa passant pels 9 municipis que
envolten Collserola. La idea des d’un principi era la d’agafar la roda del
primer i atacar fort als últims km’s quan ell afluixés. I així ho vaig fer fins poc
abans del tret de sortida quan em vaig replantejar l’estratègia.
Fins passats els 45 primers quilòmetres el ritme va ser força constant en
general (cal no confondre amb ràpid), anant conservador però sense parar,
menjant i bevent bé als avituallaments. A partir d’aquí i fins el km 67,
aproximadament, les cames ja pesaven més i no podia córrer a segons quines
pujades...però el que tenen de bo aquestes curses llargues és que quan estàs
mort, la majoria dels del teu voltant també ho estan, i això ajuda. Cap al km
67, entre la motivació de començar a veure el final i un gel energètic que en
aquell moment va ser màgic (proporcionat per la botiga mesmuntanya, C/bruniquer 15 Barcelona) vaig tornar a posar una mica
de ritme (cal no confondre en anar ràpid) per acabar arribant amb 8 hores 33 minuts i 41 segons, i una il·lusionant 41ª
posició amb sabor a 41ª posició.
Vull acabar donant les gràcies a les tres persones que van fer que aquesta
cursa anés tal i com va anar: La mare que em va matricular, que estava animant
i ajudant en el que fos en els avituallaments i a l’arribada; a en Marc, ja que
la meitat* del material que vaig portar per la cursa és seu; i finalment, al
corredor que em va recomanar no sortir amb el frontal (perquè gràcies a ell i
els altres que van quedar per darrere meu, a casa meva es pensen que no sóc
tant dolent).
Espero que l’any que ve la crònica de l’UT Collserola no l’escrigui jo sol!
*au va!
I aquí alguna foto de la cursa.