Comencem la cursa a dos quarts de deu, en Quim
i en Jordi Requena han de córrer junts perquè competeixen en la modalitat per
equips i en Vallès i en Jordi també surten plegats. Jo em quedo entre les dues
parelles i vaig fent a ritmes que em siguin còmodes. La primera pujada ens
porta fins el cim de Rocacorba i és la més llarga i la que acumula més
desnivell, puc passar-la bé perquè encara estic fresc. En els últims metres
abans de coronar em motivo més del necessari i intentant avançar a uns
corredors pel marge pedregós d’un corriol molt estret em foto la primera
castanya del dia, merescuda per idiota. Arribo a dalt quan fa poc que hem
complert la primera hora de cursa i tot i no estar pletòric em trobo de nassos,
i ja he fet els primers 10! Decideixo no parar a l’avituallament i començo a
baixar, m’havia imposat no fer la cabra i prendre-m’ho amb calma, la dificultat
del recorregut igualment m’hi obliga. Tot va força bé fins que una roca
inclinada massa humida i una bamba amb massa fang es troben: una bona patacada
al genoll i a la mà dreta que ha evitat mals majors, m’aixeco ràpid i tot i el
dolor celebro que hi hagi sang, molt més èpic collons! La segona pujada la faig
a força bon ritme, vaig avançant gent i em trobo molt bé, ara una baixada força
curta i de seguida la penúltima i, en teoria, la que s’ha de fer més dura, de
les 4 pujades. La faig caminant ràpid a roda d’un que m’ha semblat que portava
bon ritme, quan estic a punt d’arribar a dalt primer avís de rampa a la cama
dreta, just quan no feia ni mig minut que havia decidit baixar el ritme em
trobo en Quim i en Jordi parats perquè el segon ha tingut rampes, estem casi al
quilòmetre 20. Parlem 4 segons, el temps just perquè jo pregunti si puc fer-hi
res i perquè ells em diguin “tira, tira”. Començo la llarga baixada amb el
segon avís ara a la cama esquerra, sé que si tinc rampes fortes hauré de plegar
perquè quan m’agafen així les cames se’m bloquegen del tot. Baixo moltíssim el
ritme i decideixo escoltar música per no pensar-hi. Abandonar suposaria haver-ho
fet en dues de les últimes tres curses i seria el pas previ a convertir-me en
broker, tatuar-me tot el cos amb filosofia barata i anar d’expert en finances i
dir que la independència seria un desastre econòmic, gens desitjable. Vaig fent
quilòmetres a un ritme molt suau però incomprensiblement no m’avança ningú.
Quan ja fa estona que penso com els hi estarà anant a aquells dos, si hauran
hagut de parar gaire estona i la cara a l’arribada de “què fas tu aquí abans
que en Quim?” que posarien familiars i amics sento alguna cosa, em giro i els
veig que ja m’atrapen. De seguida m’avancen i em diuen que els segueixi però ni
ho intento, no me la vull jugar. Arribem gairebé junts a l’últim avituallament
just abans de l’última pujada i aprofito per menjar unes olivetes que a aquesta
hora sempre entren bé. La pujada se’m fa eterna: he de caminar amb passets molt
curts per evitar forçar les cames però el recorregut m’ho posa complicadíssim.
Pujant de quatre grapes pel fang em sento com una truja o com un ministre
d’exteriors espanyol. És en aquesta part de la cursa on m’avança més gent,
perdo molt de temps però estic convençut que és l’única forma d’arribar. La
baixada final és tremendament tècnica, marca de la casa, decideixo augmentar
una mica el ritme per evitar perdre moltes posicions i ho aconsegueixo. L’últim
quilòmetre i mig és una baixada per pista i allà sí que ho dono tot fins a l’arribada.
JORDI
Ja em van dir que aquesta és una de les curses més dures que organitza
Klassmark, i ho vaig comprovar. Diuen que l’important és participar, però en
reptes esportius d’aquest tipus l’important és acabar. La gràcia que té aquest
esport és que a ningú li importa com acabis: coixejant, fent el típic “últim
sprint”, saltant d’alegria perquè ja veus la meta... o fins i tot caminant
perquè les cames no et deixen més. No dic això perquè la meva posició entre els
pitjors corredors europeus fos la pitjor, però va ser així. Anava mentalitzat
d’arribar com a mínim últim empatat, perquè havia fet un pacte de cavallers:
“anem junts tota la carrera, eh?! Des del principi fins al final, ens anem
esperant”. Es veu que el cavall del meu compatriota era més ràpid i vaig haver de
recórrer els 30 km sol. Però no va ser cap pena perquè tots els corredors que
m’avançaven m’anaven saludant. Bé, de fet em demanaven que m’apartés; hi ha
moltes formes de saludar. La cursa va començar després d’una peça de fruita,
una barreta energètica de xocolata i una pastilla amb vitamines; en aquest
ordre. I a mesura que anaves avançant comprovaves la dificultat del recorregut.
El dia abans va ploure i el fang va donar un toc d’emoció a cada trepitjada.
Malgrat tot, només vaig caure una vegada. I no ho oblidaré... Em fa vergonya
dir-ho, però vaig caure endavant! Pots caure enrere perquè és una pujada, de
costat perquè estàs girant... però no hi ha cap explicació que permeti
excusar-te per caure endavant, i menys si estàs corrent. Jo sempre em justifico
dient que el meu cos no està preparat per aquest esport. El que més em va
sorprendre d’aquesta cursa (no us penseu que n’he fet gaires!) és que no et
donaven gots als avituallaments... Per sort portava una camelbag amb una poció
d’aigua amb sucre que em va acompanyar fins el quilòmetre 20. No és el més
adequat dir “per sort”, perquè m’ho vaig preparar jo mateix conscientment.
Potser sí “per sort” perquè tot i preparar-ho a primera hora del matí vaig
ficar-hi sucre, i no sal. T’imagines?? Hauria estat realment èpic carregar dos
litres d’aigua durant 30 km i no poder beure’n ni una gota. Èpic i horrorós,
penós, nefast, desastrós, etc. Així doncs, entre que ara beus una mica d’aigua,
ara et menges una galeta, ara uns fruits secs, unes olivetes, unes llaminadures,
una peça de fruita... el trajecte se’t fa més amè. Cinc hores corrent és una
bestialitat. No vaig trigar cinc hores només per poder dir que havia estat
corrent durant cinc hores (n’he fet de pitjors) sinó perquè ja anava a la cursa
amb les cames cansades. Excusa! A més havia anat a dormir tard. Excusa! I havia
somiat que em perseguia un gos; imagina’t, tu, tota la nit corrent! De fet cinc
hores és relatiu. Aquest és el temps que marcava el cronòmetre quan vaig creuar
la línia d’arribada. Jo vaig anar aturant el meu crono als avituallaments; si
aquest fos el que comptés hauria estat a punt de pujar al podi. Estic content
perquè vaig estrenar oficialment el paravents, els compressors i la camelback i
tot el material em va anar genial. Pels que no domineu la matèria i encara no
parleu en termes de desnivell positiu, els compressors són com uns mitjons
llargs sense la part que agafa el peu. I aquells que més domineu, si us plau,
aclariu-me si la motxilla que es porta per córrer es diu camelbag o camelback. No
us podeu imaginar les voltes que li vaig donar a aquest tema mentre estava
corrent. Això també em va fer perdre força temps, per la qual cosa hauria estat
a l’alçada d’en Quena Quena, en Camines i companyia.
QUIM
El
passat diumenge, després de dos mesos sense posar-nos un dorsal, tocava tornar
a competir al més baix nivell. En la passada edició de la cursa vam fer equip
amb en Jordi Requena i, vist com de bé ens va anar, vam decidir que el següent
any repetiríem equip però en la distància llarga; i així ho vam fer. La cursa
va ser guapíssima: 30 kilòmetres, molt de corriol tècnic, molt desnivell, un
nivellàs impressionant de corredors i, sobretot, acompanyat de bons amics
(jajaja, sobretot diu). La nostra cursa es pot separar en dues parts: A la
primera, fins aproximadament el km 20, tot va sortir segons el planejat. El
ritme era força bo (força bo per nosaltres, per en Toti és ritme de “pàjara
monumental, crec que deixaré de córrer i dedicaré més temps a la granja de
l’oncle Sam”) i les cames no es feien notar. Només un dolor de panxa ens va fer
moderar el ritme en algun moment, però res fora del normal en una cursa
d’aquestes condicions. A la segona part, als últims 10 kilòmetres, les rampes
van començar a ser les protagonistes i el ritme va baixar considerablement. Tot
i així, el cap va poder més i vam acabar tirant com vam poder fins completar
tot el recorregut en poc menys de 4 hores i en la 6a posició d’equips (la
posició en la classificació absoluta individual se n’aniria força més enllà,
diguem-ne “x”). Conclusions extretes de la cursa: A rocacorba hi ha uns camins
espectaculars per anar a caminar i/o córrer, klassmark trail organitza unes
curses molt ben parides, els pitjors corredors europeus hem tornat amb força i
moltes ganes, en Jordi Requena tot i el poc temps que té per entrenar li fot
molta canya i que, a l’ hivern, quan encara no han arribat les glaçades, encara
hi ha bolets.
MARC V
Oda al trail running (d’un semi fumador)
Aquesta vegada tocava Rocacorba i sembla que
els pitjors cada cop som més. N’hi havia a totes les categories: la de 12, de
20 i 30 km. Som una plaga que es propaga ràpidament. Això té un motiu. Córrer
per la muntanya enganxa. I ho diu un semi-fumador que no aconsegueix mai
deixar-ho del tot. Però sí és cert que quan hi ha un repte, quan hi ha una data
al calendari i quan ens posem les bambes per entrenar, el primer dia ja notes
que estàs contaminat i t’has de purificar. I és que en el fons no costa
deixar-ho. Després del primer entrenament ja et venen ganes de tornar a sortir
i el tabac queda apartat. Perquè? Doncs perquè hi ha un repte per davant. Quan
es té un objectiu molt clar i se sap el camí, és fàcil trobar els mitjans per
aconseguir-ho. S’ha de saber el com. Val Marc, has acabat amb la teva
filosofia? NO. Estar més de 3 o 4 hores corrents dóna per a tot tipus de
moments i es passa de l’emoció al patiment en un instant. Sempre hi ha la part
que controles i en la que et sents bé, però després vindran els moments de
patir i és quan cal agafar forces i no pensar en la meta sinó en la propera
pedra del camí, la propera pujada, el corredor de davant. Només quan has
arribat a la meta pots pensar en la “muntanya” que has pujat i pots estar
orgullós d’haver-ho aconseguit. Fins aquí la meva oda al trail running. Val,
ara sí, ja t’has flipat. Ens pots dir com et va anar la cursa? La cursa,
brutal. Diria ( i crec que els meus companys també), la millor que hem fet fins
ara. En el meu cas, la de 30 Km, amb en Jordi, en Marc, en Quim i en Requena. Un recorregut amb molt desnivell, ple de
corriols i sobretot fang! Vaig poder comprovar que les meves bambes són bones
però els hi falten tacos per no patinar, així que durant tota la cursa s’havia
d’estar molt pendent de no acabar per terra. Vas acabar per terra? SÍ. Més
d’una vegada? SÍ. Durant la cursa em vaig sentir prou bé, però els últims 3 km
es van fer eterns i m’arrossegava com podia. A l’arribada, com sempre satisfets
d’haver arribat i veure que has anat avançant corredors progressivament durant
el camí i no a l’inrevés. Per últim, felicitar als meus companys i les noves
incorporacions, que cada cop som més
motivats tots plegats.
VICENÇ
El diumenge al matí em desperto, amb ganes
d’anar a córrer la cursa de muntanya de Rocacorba. De cop a Canet d’Adri ¼ abans
del tret de sortida me n’adono que m’he deixat la bossa d’aigua de la Camel
Bag i sort que en Jordi, el meu germà, em va donar un got de
les Barraques de Girona per a hidratar-me als Avituallaments.
A la sortida avanço a una cinquantena de corredors i em marco un ritme constant
fins al final de la cursa.
Durant la cursa, la natura em posa obstacles ja que degut a la pluja els corriols
estaven fangosos i uns quants troncs
estaven tombats enmig del camí que no van poder aconseguir parar-me els peus;
de manera que vaig poder seguir la cursa a un bon ritme.
Finalment, amb un temps de 2 hores, 17 minuts i 24 segons passo per la línia
d’arribada; al cap d’una hora llarga vaig cap a casa i me n’assabento que he
quedat 3er de la categoria sub.23, la meva categoria i penso... si estiguessis
al 100%, quin temps i lloc hauries quedat?
URI
Són tres quarts de 7 del matí del diumenge 2 de febrer i toca
aixecar-se per anar a córrer. La veritat és que em rebenta bastant aixecar-me
tant aviat i a més a més si he de fer 20 km per la muntanya, però és la meva
primera cursa de muntanya oficial i ho faig amb molta il·lusió.
Tenia moltes ganes d’entrenar fort i sorprendre’n a
més d’un, però a dues setmanes de la cursa estava a 38,5 i constipat i només
vaig poder entrenar el mateix divendres fent un puja i baixa a Sant Miquel.
Sort que ja havia sortit anteriorment amb l’equip i els meus entrenadors Marc i
Vikens.
Tocava fer 20 km amb en Vikens perquè no em cardessin
fora de l’equip. A la cursa de 12 ja s’havien apuntat les nenes Pascual i era
massa poc. Quan va sonar el tret de sortida en Vikens ja em va deixar penjat un
moment que estava distret acomiadant-me dels companys que corrien les altres
categories (no era la primera vegada, ja m’ho havia fet a la cursa del carrer
nou...). Tocava posar-me un bon ritme i mantenir-lo.
Els primers 6 km són de pista amb molt poc desnivell i
es poden aguantar perfectament, però ja sabia que del km 6 al 10 ens endinsàvem
a la muntanya i començaven els corriols estrets, i encara que és aquest
contacte amb la muntanya i la natura on gaudeixo de veritat també eren els del
fort desnivell i molt tècnics, ja que amb lo que havia plogut encara que
vigilessis molt te la cardaves en algun moment. I així va ser, però per fi vaig
arribar a dalt i recuperar forces a l’avituallament. Ara toca baixar.
Les baixades sempre se’m donen millor i aprofito per
avançar alguns corredors, però amb molt de compte perquè era un terreny molt
tècnic i estret amb molt de fang, pedres, fulles molles que amaguen les pedres,
arrels i fins i tot algun tronc al mig del camí que havíem de saltar. Els 10 km
de baixada no acabaven i semblava que mai arribaria l’avituallament del km 16,5
per agafar una mica de forces, però al final van arribar.
Després de la pausa només falten 3,5km per acabar i
surto disparat cap a la meta, però poc més tard i després de quasi 2 hores i
mitja corrent i només a falta de 2,5km passa lo pitjor: em regiro el turmell i
no puc continuar. Després de tot el que portava fet no podia seguir corrents.
Al cap d’una estona, avisat per algun simpàtic corredor, va venir una moto de
l’organització a preguntar si podia continuar caminant o em portava amb moto i
quedava desqualificat... i evidentment vaig continuar, no anava a quedar fora després
de tot el que portava fet i vaig haver d’acabar coixejant tot lo que em
faltava.
Més tard, i després de 2 hores i 51 minuts, arribo
coixejant a la meta i me’n vaig a l’ambulància perquè em posin gel i em baixi
la inflamació. Hauré d’esperar 2 setmanetes per deixar que es recuperi del tot el
meu turmell abans de tornar a pujar muntanyes, espero que el mono no acabi
abans amb mi.
RAFEL
Després d’analitzar la categoria reina i la de plata –aquesta última amb
l’incident de l’Oriol- toca ara conèixer com els va anar als tres germans
durant el recorregut de 12 quilòmetres a Rocacorba. Val a dir que tots tres
havien entrenat poc i, per a dos d’ells, aquella era la primera cursa de
muntanya. Liderats pel que ja semblava a aquestes alçades un Rafel cada cop a
menys, els tres corredors del petit circuit van sorprendre gratament el gran
públic de Canet d’Adri, que no s’esperaven veure’ls arribar tan aviat al
pavelló, parant el crono a la hora i tres minuts. Tan en Rafel com en Martí
havien apostat fort des de bon començament i, lluny de baixar el ritme, van
apretar encara més els últims trams del recorregut aprofitant que pràcticament
només era baixada. Quatre minuts més tard que aquest parell d’herois
trepitgessin la tela blava, va arribar, extenuat, l’últim dels germans. En
Xavier havia anat tota la cursa trepitjant els talons dels altres dos i, en un
absurd intent de fer perdre la moral als seus germans, els va avançar al
quilòmetre quatre. Era una pujada poc pronunciada però llarga, i al cap d’uns
minuts es tornava a trobar endarrerit. Una estona després, ja a Canet d’Adri,
atribuïa aquella pàjara a un flat que no li va permetre quedar pel davant d’ells.
No sabem si va ser la poca competència dels integrants de la categoria dels 12
quilòmetres o una intromissió a la base de dades de l’organització, però la
qüestió és que en Martí i en Rafel van aconseguir una merescuda setzena i
dissetena posició, mentre que en Xavier va aconseguia entrar dins dels trenta
primers classificats. L’FBI segueix analitzant la seguretat del sistema
informàtic de l’organització per descartar cap manipulació de la classificació
per part dels tres germans.
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG&container=blogger&gadget=a&rewriteMime=image%2F*)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG){kind=link}
.JPG){kind=link}