Ultra Trail de Bonmatí

El passat diumenge 23 de febrer alguns representants dels pitjors corredors europeus van participar a  la Maratrail de Bonmatí. Es tracta d’ un poble de 1300 habitants i uns 10km² i, per tant, la seva densitat de població és de 130 hab/km² aproximadament. El dia de la cursa ens vàrem reunir a Bonmatí 2200 persones (entre les diferents modalitats que tenia la marxa): Quina serà, en aquestes condicions, la densitat de població del poble?*

Ara que ja hem trencat el gel, ja us podem explicar que diumenge passat en Marc C, en Rafel i en Martí Fàbrega i en Quim van anar a un poble petit que t’hi cagues a córrer 50km. Per aquells no experts en la matèria cal assenyalar que a partir de 42 quilòmetres ja es considera ULTRATRAIL. Així que sí, els nostres pobres corredors europeus ja s’han estrenat (en Quim va per lliure i té algunes ultres més a l’esquena).

La sortida era a les 7:00, quan encara no havia sortit el sol i els alcohòlics més inexperts tornaven a casa i els més experts se n’anaven al bar. La marxa no era competitiva i, conseqüentment, la sortida va ser tranquil·la; la gent aprofitava els primers quilòmetres per escalfar les cames i anar veient quines eren les sensacions. En el cas d’en Quim, va sortir conservador però sense regalar segons i, quasi sense buscar-ho, va deixar enrere els seus companys passats els primer 400 metres. De fet, un cop ja s’havia estirat la cursa es va trobar que anava segon i amb gent a darrere seu que sabia (si, és clar...) que havien de guanyar-lo fàcilment, així que va decidir no flipar-se i aixecar una mica el peu de l’accelerador. Almenys havia d’esperar als més ràpids i, si es notava còmode amb el ritme, ja s’enganxaria amb ells. Però més endavant va comprovar que no seria així. Per la seva banda, en Marc, en Martí i en Rafel van començar junts a ritmes més humans, fins que en Rafel va donar permís a en Marc perquè s’avancés una mica i deixés als dos germans enrere.

Amb aquesta situació, cada integrant de l’equip va córrer a ritmes per no anar esgotats: en Quim, reservant una punta tan a les pujades com a les baixades i estirant les cames en els plans; en Rafel i en Martí resant perquè cada quilòmetre no fos l’últim de la seva vida.

I, com sempre passa en aquestes curses llargues, els primers quilòmetres passen volant i mica en mica les cames comencen a avisar (en el cas dels germans Fàbrega va ser més aviat del que haurien volgut). En Quim, a partir de la pujada de Sant Roc -no gaire llarga però força tècnica i inclinada- començava a notar el cansament. Afortunadament, a partir d’aquí el recorregut era compartit amb les altres marxes (10, 15, 20 i 32km) i creuar-se amb gent contínuament era més distret. Sobretot sentir comentaris com: “Goita aquest com corre, i fa la llarga!” ó “Qui tingués la teva edat!”; “Digues-li al meu company que està una mica avançat que crec que tinc una ruptura muscular de grau 2 de la unió musculotendinosa  proximal del bíceps femoral. Porta una camiseta vermella de Star Trek, de la tercera temporada” (¿?).  Cal dir que els germans Fàbrega, malgrat arribar a Sant Roc –km29- molt petats però amb força bon temps, van acabar caminant pràcticament els últims 20 quilòmetres.

Entre pitus i flautes en Quim es va plantar a l’arribada amb 4 hores 53 minuts; cinquanta minuts més tard, arribava en Marc. En Rafel encara corre.

Felicitem des d’aquí a tots els membres de l’equip que van córrer: a en Marc per entrar a la llarga distància amb un molt bon temps (que hagués millorat si no fos perquè va anar els últims 10 km amb un altre corredor), i a en Rafel i a en Martí perquè van aconseguir arribar abans que els organitzadors tanquessin la barraca. Així que a Bonmatí no hi ha el límit, això només ha estat el començament!  #CdV2025 

*Considereu que el dia de la cursa cap bonmatinenc/bonmatiní/bonmatinaire va marxar del poble i que cap d’ells va participar a la marxa. Considereu nul·la la fricció entre el cos i l’aire. Entre tots els que encerteu la resposta no sortegem absolutament res.