La meva primera ultra de veritat: Matagalls - Montserrat

Tot va començar ja fa força temps, quan encara no havíem fet ni quatre curses de muntanya i ja somiàvem córrer ultra maratons com si fóssim cabres. La marxa Matagalls-Montserrat em cridava molt l’atenció de feia temps i em vaig dir que algun dia la volia fer. La sortida i l’arribada són llocs emblemàtics de la nostra terra, i la dificultat no és ni de bon tros com la de moltes ultres (si no em creieu, llegiu el post d’en Quim que hi ha sota aquest!).

Les dues fidels seguidores que van aguantar fins l'últim instant

A principis d’aquest any vaig inscriure’m al sorteig (hi ha 3.000 places i molta gent que s’hi vol apuntar) i vaig creuar els dits per entrar-hi. Però no vaig entrar ni al sorteig, ni a la primera repesca. Va ser a la segona – i última – repesca que em va tocar. I per pocs números – 12, concretament- que no m’hi acompanyen en Jordi i l’Oriol. En principi havíem de fer-la junts uns quants Pitjors Corredors Europeus, però els germans Fafa no hi van entrar, i els germans Cassany tenien altres compromisos (en Quim feia la Ultra Pirineu, res de l’altre món...). En Marc Vallès va ser l’únic d’entrar directament al sorteig, però en veure’s sol va decidir no tramitar la inscripció. Sigui com sigui, em veig dissabte a les 15:18h a la línia de sortida tot sol, amb una motxilla a l’esquena i 80 quilòmetres de patiment. Bé, sol, sol, no! En un petit turonet, a pocs metres de distància d’on jo era, la meva parella Cris i la meva germana Mariona em somreien i em saludaven amb la mà, inconscients de la bestiesa que m’esperava. Sort que m’acompanyaven a la sortida, i fins al final!

 

L'espera a la sortida
va valer la pena

Estic molt menys nerviós del que caldria esperar, segurament és tan gran l’esforç que m’espera que el meu cervell bloqueja qualsevol indici de nervis. Quan l’speaker  crida pel megàfon que els corredors del minut 18 ja podem sortir, tothom es posa a caminar. Les sortides es fan cada minut en grups d’una trentena, i pràcticament tothom surt amb calma, i em sorprèn molt que tots surtin caminant, com si no tinguessin gens de pressa per acabar. Jo aguanto a aquest pas, com tothom, un parell de minuts però de seguida em poso nerviós perquè no entenc que tothom s’ho prengui amb tanta i tanta calma. Fins a Aiguafreda, el primer avituallament, hi ha 11 quilòmetres, i vull aprofitar per avançar posicions perquè estic ben fresc. Em poso a trotar, gens ràpid, i vaig avançant quantitats incomptables de persones. De veritat, molta, molta gent . Com que es tracta d’una marxa la majoria de gent va amb bastons i avança a ritme d’excursió. I així fins gairebé arribar a Aiguafreda. Aquest tram és força curt i senzill, al principi 3 o 4 quilòmetres força planers, però de seguida ja comença la llarga baixada que no pararà fins a Aiguafreda. Amb 58 minuts em planto allà i no hi perdo gaire estona, menjo i bec poc perquè fins aquí només ha estat un petit escalfament.

Arribar al Coll de Poses, segon avituallament, significarà portar ja 26 quilòmetres a les cames. A partir d’aquí ja començo adonar-me que no tot serà tan fàcil, em trobo aviat amb una pujada gens menyspreable i llarga, seguida de la seva baixada. Com que de moment estic bé, i la faig sense massa pressa, acabaré fent aquest tram amb 2 hores i 18 minuts. És en aquesta primera pujada que conec les dues persones amb qui més hi xerraré i, curiosament, amb qui m’hi creuaré unes quantes vegades al llarg de la cursa: en Juan és de l’àrea metropolitana de Barcelona i m’explica que ha vingut amb un amic però que té molt més nivell i a hores d’ara ja deu ser a Montserrat; en Peter també és un noi amb una mica més d’experiència amb les llargues distàncies i amb ell compartiré un dels moments més durs que m’esperen. Abans d’arribar a l’avituallent començo a notar que els genolls els tinc un pèl carregats i em preocupo, encara em queden moltes hores i això no pronostica res de bo. Intento no pensar-hi i vaig tirant amb calma, fins que arribo a l’avituallament on m’hi esperen la meva germana Mariona, la Cris, el seu germà, la seva mare i el seu avi. Una mica més i no hi cabem tots allà! No passa res que no hi hagi ningú més de casa meva, total, només és la primera vegada que faig 80 quilòmetres per muntanya. La qüestió és que m’anima molt arribar allà i trobar-me amb tots ells, em donen molts ànims i me n’adono que sentir-se acompanyat puja molt els ànims. En Joan, el germà de la Cris, és un bon entès amb això de córrer per muntanya, i ve carregat amb un avituallament de primera categoria per mi sol. Em dóna begudes isotòniques, magnesi i no sé quantes coses més i m’explica l’estratègia que hauré de seguir al peu de la lletra fins arribar al següent avituallament.

Fins a Sant Llorenç Savall, km 42, se’m fa molt ràpid, sobretot gràcies a la llarga xerrada que tinc amb en Juan, amb qui m’he tornat a trobar al cap de poc de sortir de l’avituallament. Fins a Sant Llorenç Savall, hemisferi de la cursa, són uns 13 quilòmetres que faig amb molt bon temps, 1 hora i 20 minuts. Pretenia arribar a la meitat del recorregut amb unes 7 hores, sembla molta estona però no volia que em passés factura més endavant. L’objectiu durant les setmanes prèvies era simplement acabar la cursa, encara que fos arrossegant-me, tot i que en el fons la xifra de 16 o 18 hores em ballava inevitablement dins del cap. Era la meva primera ultra trail, volia córrer sense presses i no pagar l’embranzida inicial, cosa que sol passar. “Si faig la primera meitat amb unes 7 hores, i comptant que el cansament em passarà factura”, pensava els dies previs, “veig factible acabar-la amb 16 hores”. Quan arribo a l’avituallament que marca la meitat del recorregut gairebé em sorprèn. Portava una estona amb en Juan i anàvem tan distrets que de cop ens l’hem trobat a sobre. De seguida que veig l’avituallament faig una ullada al rellotge i no m’ho acabo de creure: 4 hores i 56 minuts, quina bestiesa! Sort que més endavant m’agafarà una pàjara, no m’agrada gaire el protagonisme i acabar 1r avui no em ve gaire de gust...

Amb el crack d'en Juan

Aquí m’hi pararé una bona estona, 25 minuts per ser precisos. Ara que hi penso, hauria pogut fer una migdiada i tot. Els ànims que em donen els meus m’omplen d’optimisme, i és que a més no em sento gaire cansat de moment. Per rematar-ho, en Joan m’infla d’aigua isotònica, pastilles i jo faig la resta menjant un bikini de pernil i formatge. Em canvio la samarreta i els mitjons, qüestió de vital importància en llargues tirades, i em poso el paravent i el frontal, que la llum del dia s’esvaeix ràpidament i aviat no m’hi veuré. Estiro una mica i surto d’allà amb la panxa més plena d’aigua que un camell, però al ritme que corro ara mateix no és un problema.

Proper avituallament: Camí Moliner, km 57. No sé si ha estat el descanset de 25 minuts o les vitamines que m’he pres, però al cap d’un quart d’hora de trotar em noto molt fresc i sorprenentment bé de les cames. No ho acabo d’entendre, però és com si els 40 quilòmetres anteriors pràcticament no em pesin a les cames. Aprofito que vaig bé i pujo el ritme. Al cap d’una estona començo a avançar gent, i mica en mica em vaig adonant que no és normal la ritme que porto, malgrat el “poc” desnivell que hi ha en aquest tram. Potser ha estat la màgia de córrer enmig la fosca negror de la nit, o la llum rodona que el meu frontal dibuixa al terra de sorra. La qüestió és que vaig massa de pressa i segur que ho acabaré pagant, però no puc evitar seguir, si les cames m’aguanten a aquest ritme indefinidament passo de llarg Montserrat. Aquest tram, des de Sant Llorenç fins a Camí Moliner, em passa volant, només tardo dues hores fins arribar a l’avituallament, però la veritat és que la patacada que m’enduc un cop allà és molt forta. Veig poca gent al tros de carretera on hi ha muntat l’avituallament. Busco amb un cop de cap ràpid la Cris i la Mariona, els altres ja compto que no hi seran, és tard i tots deuen ser a casa sopant ja. Però no aconsegueixo veure-les. Òbviament no hi són, allà no hi ha més de vint persones, i tots són corredors. Penso que potser els hi ha passat alguna cosa, o que s’han perdut i no han trobat aquest avituallament. Faig un parell de trucades però res, no contesten. De seguida, però, veig que tinc un missatge i llegeixo que ja m’esperen directament a l’últim avituallament, a Vacarisses. Em cau el món a terra. En aquell moment us asseguro que res no em pot desanimar més. Me n’adono que fins ara no havia apreciat fins a quin punt ajuda que algú t’acompanyi a les curses, et faci de suport i t’animi a seguir. Com puc, i amb l’ajuda d’en Peter, a qui m’he trobat aquí, començo a tirar fins a Vacarisses, cada cop més a prop.

Prenent estupefaents i psicotròpics
totalment legals legals a St. Llorenç

Pocs segons després de sortir cap a Vacarisses, últim avituallament i quilòmetre 70, noto que he estat massa estona parat i amb la fresca de la nit m’he refredat. Això i que el paravent està xop, fan que passi fred durant uns minuts, fins que no entro en calor. Els primers quilòmetres em passen ràpid, malgrat el cansament acumulat i les fortes pujades, les dues últimes que queden. Quan encara falten ben bé 10 km noto una baixada dràstica de forces, començo a marejar-me i de seguida veig que no puc continuar corrent. He d’agrair a en Peter que lluny de seguir corrent, es quedi al meu costat una bona estona. Només puc caminar perquè el meu cos sembla que ha entrat en un estat de debilitat que m’ha deixat molt tocat. Li insisteixo que segueixi tirant i que jo ja em recuperaré, que ja li he fet perdre prou el temps, i al cap de poc em trobo sol ,totalment sol, enmig de negres boscos amb la única companyia de la llum que desprèn el meu frontal. Aquí és on comença a gestar-se, cada cop amb més intensitat, el desig d’abandonar, de trucar i de dir que no puc més. Però per deixar-ho tot necessito arribar al proper avituallament. Com més estona passa més convençut estic que no me’n sortiré i que no puc continuar fins al final sense menjar ni beure res. Sembla que la panxa ha dit prou de tan fotre-li canya i no puc gairebé ni beure aigua sense tenir ganes de treure-ho tot. Els genolls m’han estat fent mal de fa unes hores i, per si fos poc, ara ja els tinc fets pols, ni caminar em deixen. Em queden dues hores d’arrosegar-me com un zombie entre els arbres, i com més passen els minuts més clar tinc que el primer que faré quan arribi a Vacarisses serà estirar-me al seient del cotxe i oblidar-me del ridícul espantós que serà abandonar als peus de Montserrat. M’hauré quedat a menys de 15 km, però la veritat és que no puc tirar més. Les baixades se’m fan tan difícils que he de recolzar el pes tota l’estona amb la mateixa cama, i en un tros de carretera en pla intento córrer, però em confirma el que porto estona pensant: a la merda, això em supera.

No sé com, però hi he aconseguit arribar! Després de gairebé tres hores de sortir de Camí Moliner. Per la meva sorpresa m’esperen uns quants metres abans de l’avituallament de Vacarisses la Cris, el seu avi i la meva germana. No tinc temps ni de dir que obrin la porta del cotxe que m’hi tiro a dins. Em veuen la cara i em prohibeixen abandonar, em fan menjar no sé quants trossos de pernil salat, beure una altra ampolla de sals i canviar-me de roba. Ara ja utilitzo roba de la Cris, de meva no me’n queda, i vaig amb uns shorts tan shorts que diria que porto calçotets, però m’és igual.

A Montserrat, ple d'alegria

Monestir de Montserrat, km 81. No sé per quins set sous em trobo amb la música posada a l’orella, corrent direcció la brutal pujada de Montserrat, disposat a devorar cada metre de dolor que falti fins arriba al Monestir. Se’m fa una mica més llarg del que pensava arribar a Monistrol de Montserrat, havien de ser 6 km i he anat a molt bon ritme per tenir les cames gangrenades i tres butllofes al peu dret. N’estic segur que el mapa de la organització està equivocat i n’he fet 8 o 10, porto una hora corrent quan arribo a l’inici de la pujada. A aquestes alçades la intensitat de les punxades als genolls i al turmell dret són inhumanes. “Però bé – penso - ara ja només et queden 5 km de vertigen”. Aixeco la vista i veig la silueta escarpada de Montserrat amb dotzenes de llumetes petites que enfilen cap amunt. Em poso les mans als genolls per ajudar-me a pujar i ja no paro. Ho dono tot (o el poc que em queda). Estic destrossat però l’emoció és tan bèstia que res no em cansa. En condicions normals tindria els bessons ben carregats i hauria de parar, però tan sols falten 40 minuts del final i em trobo avançant gent en una pujada frenètica. Els últims graons mal conservats abans d’arribar a Montserrat els pujo com si les cames estiguessin acostumades a fer-ho cada dia, i quan per fi passo pel costat del cremallera veig les 30 o 40 escales que porten directament a la plaça els pujo de dos en dos (aquí avanço dues persones més, que deuen al·lucinar en colors). Ho sento, però ho tinc tan a prop que no vull fer-ho durar ni un deu segons més. la Cris, el seu avi i la Mariona no m’esperaven arribar tan aviat i els passo de llarg just abans de girar cap a la catifa d’arribada. M’han de cridar perquè freni, els saludo un moment i, ara sí, travesso l’arribada amb 12 hores i 20 minuts de pura glòria. Estic cansat, però content...ho he aconseguit!

I ja no m’allargo, només vull agrair una altra vegada els qui em van acompanyar durant aquesta dura prova, la Cris, el seu germà, la seva mare i el seu avi, la meva germana Mariona. Aprofito per felicitar - i treure’m el barret - per l’actuació que ha fet en Quim a la Ultra Pirineu, una bestiesa que no té res a veure amb el que a mi m’ha costat Déu i ajuda acabar.

Amunt i crits!