3 curses

He rebut centenars o cap missatges suplicant perquè actualitzi el bloc. “Esteu fent carreres i ho esteu petant molt fort, heu d’explicar-ho a la gent” diu la Maria de Vic o “les vostres gestes em fan aixecar-me cada dia i lluitar per un món millor” comenta l’Albert de Tordera, la Marta des de Tortosa em demana més fotos “sense samarreta si pot ser”.

I això és només un breu tastet de l’allau de mails que ens han col·lapsat el correu. I el cert és que, benvolguts admiradors, teniu tota la raó del món: fem curses, ho petem, som un exemple i la majoria estem força potents.
Així doncs us faig un resum de les curses de les últimes setmanes.

Volta als volcans d’Olot: Era la cursa que havia d’obrir la temporada dels pitjors corredors europeus però la cita va quedar deslluïda fruit de les baixes  d’en Rafel que era als Estats Units, en Vallès i en Vicenç en baixa forma i en Jordi que encara arrossegava molèsties. Al final hi vàrem participar en Quim i jo i ens hi va acompanyar la mànager de l’equip (vaja, que hi vam anar amb el meu germà i la nostra mare). Cursa curta de 12’5km amb un desnivell positiu d’uns 400 metres que passa pels volcans més emblemàtics de la capital de la Garrotxa i bla bla bla.

Montnegre race: És important anar de ventre abans d’una cursa una mica llarga i aquell diumenge 13 d’octubre ens va ser molt útil recordar les imatges que havíem vist el dia abans per Barcelona. Tocava agafar la vergonya aquesta que es fa dir nacional II fins arribar a Arenys de Munt,  la Montnegre Race tenia uns 23km i un desnivell positiu d’aproximadament 750 metres. Aquell dia vàrem córrer en Vicenç, en Quim, en Vallès, en Rafel i jo. En Quim ho va petar força amb un temps d’hora i 47 minuts , en Rafel, en Vallès i en Vicenç van fer molt bon paper pel poc entrenament que portaven i jo vaig acabar quatre minuts més tard que en Quim i força content.

Carrer Nou: ahir era el dia de la cursa popular més mítica de Girona, la cursa del Carrer Nou. Una jornada que els corredors professionals sabem que ens tocarà passar al costat del populatxo, aquesta tropa vulgar que corre amb bambes de  jugar a bàsquet i amb la samarreta del Barça.
En Quim i jo ens havíem proposat un parell de setmanes abans entrenar bé per intentar baixar de 37 minuts. Però just aquell dia em vaig fer mal al genoll i l’únic entrenament fins el dia de la cursa va ser la Montnegre del cap de setmana anterior. En Vallès i en Rafel intentaven baixar la barrera dels 40.
Aquest any la cursa començava des del mateix Carrer Nou i això significa que sortirem tots més apretats, en Quim i jo ens posem al calaix de 35-40 minuts per evitar tietes amb bastons a la sortida. El primer calaix és per gent que hauria de baixar de 35 minuts i està a tope. Caldria suposar que tota la gent que es posa davant de tot sortirà molt ràpid, però òbviament no és així. Amb el toc de botzina de l’alcalde ens trobem envoltats d’una massa que trota amb tota la calma del món. En Quim de seguida es queda enrere i perd moltes opcions de fer bona marca, jo tinc menys manies i faig amb la gent el que Moisès va fer amb les aigües, però sense aquell punt de màgia que diuen que tenia l’alliberador dels jueus. A partir d’aquí puc fer una bona cursa i faig marca personal (que no diré perquè no sortiu tots corrents cap a casa meva a demanar-me fotos i autògrafs). En Quim no ha tingut el dia i acaba emprenyat, però ja us agradaria a qualsevol de vosaltres fer el temps que fa ell un dia que no està fi. En Vallès no baixa dels 40 només per mig minut i en Rafel millora la marca de l’any passat però es queda una mica lluny encara. 

Aquestes espectaculars fotos són de la Volta als volcans i de la Montnegre race, gaudiu-les!

“Em vaig comprar unes vambes per poder sortir en aquest bloc”

Avui conversem amb un artista que té un talent per l’esport inversament proporcional al que té per l’art. Ell sempre en culparà el seu pas per l’handbol, un esport que en aquella època practicaven els nens amb més problemes d’integració (en Rafel també en feia).
Després de deixar enrere els seus anys sabàtics per trobar-se a ell mateix, deixar de fumar, treure’s el carnet de conduir i posar-se moreno (amb poc èxit, tot s’ha de dir) avui ja és un autor consagrat que ha exposat a les millors galeries a l’aire lliure de la platja de  Blanes.

Marc Cassany: Encara no em puc creure que hagi accedit a fer això.

Jordi Fernández: El què?

MC: Això, entrevistar-te.

JF: Per què ho dius, què passa?

MC: Tio que tu has anat a córrer tres dies i aquest bloc té un prestigi que no puc posar en risc perquè a tu et faci gràcia sortir-hi.

JF: Ja però jo m’ho curro saats.

MC: He d’admetre les teves bones intencions, com a mínim t’has comprat unes vambes.

JF: En principi només ho vaig fer per poder sortir en aquest bloc però qui sap, potser un dia em pica per fer-les servir.

MC: Doncs estaria molt bé perquè evitaries fer la cursa del Carrer Nou al costat d’una dona embarassada i un avi, com l’any passat.

JF: Eren molt bona gent, no et passis. Com es nota que Júpiter avui s’ha alineat amb Venus, els escorpí salteu a la mínima.

MC: Escolta Cristo Rey no comencis sisplau.

JF: Quin dia vas néixer? Necessito l’hora exacta també.

MC: Que no collons!

JF: Tu t’ho perds...

MC: Per cert les vambes són per pronador, supinador o neutre?

JF: Són Nike.

MC: Perfecte.

JF: El que m’agrada molt d’aquestes que m’he comprat és que tenen cordons, l’any passat al Carrer Nou anava amb unes amb velcro i vaig perdre el xip.

MC: Carai quin nivellàs. Ara que hi penso, podríem recordar l’episodi d’en Ben Johnson.

JF: No em sona.

MC: Clar que et sona capullo.

JF: Gens ni mica.

MC: Classe de física, tercer o quart d’ESO, parlàvem de l’acceleració i el professor, a tall d’anècdota, va explicar-nos que en Ben Johnson no tenia la millor arrencada però després igualment els superava a tots i arribava el primer. I tu vas aixecar la mà per preguntar si era perquè tenia un cotxe millor.

JF: Jo he vingut a parlar del meu llibre.

MC: Quin llibre? Has escrit un llibre tu també?

JF: Què va, què va! Però és que sempre havia volgut dir aquesta frase.

MC: Genial. Centrem-nos en l’atletisme va, tens algun corredor preferit?

JF: El negre aquell.

MC: No sé per què ho intento...

JF: Si vols te’l puc dibuixar.

MC: Tranquil deixa-ho estar. Doncs no ho sé, a veure... tens algun repte o alguna cosa així en ment?

JF: Estic dissenyant un joc d’ordinador.

MC: De córrer collons, de córrer!

JF: Ah, de córrer no. L’únic que sé segur és que aquest any no penso pagar la inscripció del Carrer Nou, quina ràbia em va fer veure que es podia córrer sense pagar.

MC: Una curiositat ja per acabar, si finalment es convoca el referèndum tens decidit el sentit del teu vot?

JF: M’inclinaria pel sí, per lluitar contra les màfies cal legalitzar la prostitució.

Primer avís

Som "Els pitjors corredors europeus" així que sisplau deixa de portar-nos la contrària. Primer avís.

Preparar una ultra trail amb garanties

Víctor Jamela: Només el temps dirà si el fenomen de les carreres d’ultra resistència és quelcom passatger o realment aquest esport manté el gruix d’esportistes professionals i aficionats que el practiquen. Avui volem saber-ne una mica més amb un esportista gironí que assegura ser un gran expert en la matèria. Hi ha vida més enllà d’en Kilian Jornet i les comarques gironines ho demostren amb atletes com en Marc Pinsach, en Toti Bes, l’Arnau Julià i el mateix Marc Cassany.
Del grup de corredors de Girona a qui veus més preparat per rivalitzar amb en Kilian?

Marc Cassany: És una pregunta molt complicada, tots quatre som grans campions però ell sempre sembla estar un esglaó per sobre la resta.

VJ: Quina és l’ultra trail més llarga en la qual has participat?

MC: L’ultra de Riells del Montseny, 24 quilòmetres amb desnivells duríssims.

VJ: 24 quilòmetres? Vols dir que això és una ultra trail?

MC: No?

VJ: Diria molt que no.

MC: Ara m’has ben cardat.

VJ: Llavors tu no has fet cap ultra trail.

MC: Sembla que no doncs, quines coses eh...

VJ: Què fem doncs, continuem o ho deixem aquí? És que explicar com preparar-la si resulta que no l’has fet...

MC: Home ja que hi som jo tiraria endavant i avall. El món és ple de farsants que opinen de temes que desconeixen.

VJ: Segur doncs?

MC: Sí, sí! El meu germà diria que n’ha fet alguna i he vist molts vídeos al youtube.

VJ: D’acord, d’acord. Quant temps es necessita per preparar una ultra amb garanties?

MC: Entre 6 mesos i 5 anys.

VJ: Podries concretar una mica més?

MC: És complicat, depèn de molts factors. Si fumes, tens problemes amb l’alcohol, pots fer servir la teva papada de coixí i els caixers del McDonals et saluden pel nom et costarà més que si ets més aviat prim i portes una vida sana.

VJ: I l’entrenament també és bàsic.

MC: No pots fer una ultra si abans no has entrenat.

VJ: Clar, fa la pinta que cal estar preparat.

MC: Sí, sí, molt.

VJ: Anar a córrer, fer estiraments…

MC: Exacte.

VJ: Bé, bé.

MC: Sí.

VJ: Comença la cursa i per endavant ens esperen moltes hores d’esforç físic, caldrà anar bevent i menjant imagino.

MC: Sí, sí. Menges quan tens gana i beus quan tens set.

VJ: Clar.

MC: I a vegades pares a fer pipí.

VJ: Ah, està bé.

MC: Sí.

VJ: Tantes hores corrents deuen esgotar.

MC: Clar, si estàs molt cansat vas més a poc a poc.

VJ: M’ho imagino.

MC: Després si et recuperes pots tornar a córrer més ràpid.

VJ: I quan arribes a la meta deus estar molt content.

MC: Sí, molt content i molt cansat.

VJ: Votes a Iniciativa?

MC: Com!? Joder no eh! Osti no, no, no fotis. Que va joder.

VJ: Saps que hi haurà gent que et dirà que aquesta entrevista és una merda comparada amb la d’en Rafel...

MC: Sí, l’home és un llop per a l’home.

VJ: És teva aquesta?

MC: No, no, és d’un ultra fondista anglès que no recordo el nom.

VJ: Moltes gràcies pels teus savis consells carregats d’experiències.

MC: Un plaer.

A Cadaqués amb pijama

El problema no va ser que en Rafel arribés 11 minuts més tard de l'hora estipulada a Roses, el problema va ser que vingués amb pijama i xancletes.

Just després d'aparcar el cotxe a l'inici de la carretera que va des del centre de Roses a cala Montjoi el protagonista de l'última entrevista va descobrir que la bossa amb la roba i les bambes per córrer encara penjava del pany de la porta de casa seva a Girona.
Mitja hora més tard i després de passar per casa els meus avis tornàvem a plantar-nos al mateix lloc amb en Rafel equipat amb unes bambes d'asfalt i una samarreta que vam deixar-li. 

Vàrem necessitar pocs minuts per comprovar que en Vallès no estava fi, una combinació de tabac i manca total d'entrenament els últims dies el van condemnar a les primeres de canvi.

Aquestes lamentables imatges ho demostren:

Però no patiu esbojarrades admiradores, en Vallès és un poltre en forma i després de buidar el dipòsit d'aigua de la camelbak d'en Rafel, va recuperar les facultats i va poder acabar el recorregut d'una manera més pròpia del gran corredor que és.

En Rafel ens ha jurat i perjurat que aquí no s'estava dopant i que el barret no és del pijama:

Finalment una foto de família de l'arribada a Cadaqués:

"El meu proper gran repte és trobar una samarreta que no m'irriti els mugrons"

Gironí, amb la llicenciatura en dret gairebé acabada i a punt de complir un quart de segle. Ell és en Rafel Fàbrega, un atleta que reconeix que els últims mesos ha perdut alguns quilos “i no només quan cago”. Segon d’una família de set germans el seu aspecte és el d’un jove com qualsevol altre: samarreta, texans i barba descuidada. Els qui l’envolten el descriuen com un tio carismàtic, divertit, afable i força imaginatiu.

Marc Cassany: Explica’ns qui és en Rafel Fàbrega.

Rafel Fàbrega: Ho acabes de fer tu.

MC: Sí, tens raó. Quant fa que corres?

RF: Professionalment farà uns…

MC: Espera, professionalment?

RF: És un dir.

MC: No comencem sisplau.

RF: D’acord, fa pocs mesos que m’hi dedico més seriosament.

MC: Sempre muntanya o també trepitges l’asfalt?

RF: Practico les dues modalitats, però on realment gaudeixo és a la muntanya. Curses d’asfalt només faig les de casa: Carrer Nou, Corte Inglés i Esports Parra. En canvi he participat en curses de muntanya molt prestigioses com la warclubs run o la trescada de Riells del Montseny.

MC: Què entens per prestigi?

RF: De fet l’any passat cap corredor no em va avançar durant l’Ultra Trail del Montblanc.

MC: No hi vas participar.

RF: Jo només constato una dada totalment objectiva.

MC: Parla’ns de l’alimentació, un tema fonamental.

RF: És un tema que em preocupa especialment, hi ha molta desnutrició arreu del món.

MC: Jo em referia a l’alimentació dels esportistes.

RF: No menjo mai kebabs en els avituallaments.

MC: Molt bé, deixem-ho. Què és el que menys t’agrada d’aquest món de les curses de muntanya?

RF: Segurament els compromisos publicitaris amb els patrocinadors.

MC: Però si tu no en tens de patrocinadors.

RF: Per això mateix.

MC: Aviat publicaràs el teu primer llibre.

RF: Sí, es titularà “Córrer o no viure” i la portada serà un primer pla de la meva cara.

MC: No és massa descarat?

RF: En quin sentit?

MC: El llibre d’en Kilian Jornet es diu “Córrer o morir” i la portada és igual.

RF: Prefereixo parlar de llibres complementaris.

MC: Quin consell donaries a la gent que comença a córrer?

RF: Que vigili amb les rampes i el flat hahahaha

MC: A mi no em fa gràcia.

RF: Doncs a tota la gent que t’avançava segur que sí.

MC: Calla.

RF: No t’enfadis va.

MC: Quin és el teu proper gran repte?

RF: Trobar una samarreta que no m’irriti els mugrons.

MC: Tu sempre apuntes molt amunt.

RF: És la vida que he escollit.

MC: He sentit que prepares un projecte, el “Súbdits of my life” i que t’has proposat pujar a Sant Miquel sense oxigen i només amb 4 xerpes que t’ajudin.

RF: De moment tot són rumors però no nego que em faria molta il•lusió.

MC: Alguna cosa més?

RF: Sí. Per afrontar una cursa llarga sempre sentireu que heu de portar un paravents, gels, frontal, manta tèrmica i un xiulet, però el que realment pot salvar-vos la vida és un paquet de kleenex o directament un rotlle de paper higiènic.

Una ciutat: Sant Adrià del Besos, quan cau el sol Un viatge: Iran, a l'hivern Un plat: qualsevol d'Ikea, immillorable relació qualitat-preu Un personatge admirat: Enric Marco Un esportista: Gabri Un llibre: quasevol evangeli apòcrif Una cita cèlebre: m'és igual si estic amb la noia indicada Un somni: que s'acabi la fam al primer món

Santuari del Collell - Estany de Banyoles

Dimarts a la tarda, tercer dia del Camp de Treball al Collell, el rang de monitors històrics ens permet treballar poc i estar frescos. Amb en Xupi i en Rafel decidim anar a córrer fins a l’estany de Banyoles per una ruta de pistes i corriols que ens ha explicat en Jordi i que segons sembla no és massa complicat trobar-la. 

A dos quarts de 8 del vespre sortim tots tres sense aigua ni mòbils i ens posem a trotar per corriols que no tenen massa dificultat. En Rafel i jo anem ben calçats, en Xupi no. El fill adoptiu de Salt, Figueres, Verges i Barcelona és un gran futbolista però no està acostumat a córrer distàncies considerables, això fa que anem fent quilòmetres a un ritme suau. Arribem a una petita urbanització on hi ha més dòbermans que cases i hi trobem un mapa que interpretem amb força imaginació, després de seguir una carretera secundària pocs centenars de metres divisem l’estany a l’horitzó. A aquestes alçades els peus d’en Xupi ja han dit prou i caminem més que correm. Pel marge d’una via més principal arribem a l’estany, ens trobem amb dos nois del gremi (calcen Salomon per córrer tots dos) que s’estaven banyant, ens donen quatre indicacions per arribar a la carretera que porta cap el Collell i ens posem a vorejar l’estany.  Hem decidit que no podem tornar pel mateix camí perquè se’ns farà fosc i ens perdríem i optem per fer el camí de tornada per carretera, ara es tracta de trobar un lloc des d’on en Xupi pugui demanar un telèfon per trucar perquè el vinguin a buscar, els peus i cames ja han dit definitivament prou. Poc abans d’arribar a un càmping ens creuem un home que ens diu que són quarts de 10, allà en Rafel i jo fem un glop d’aigua en una font i hi deixem en Xupi. Ens proposem que passi el que passi arribarem a dalt pel nostre propi peu, sabem que passarem moments molt durs quan ens creuem amb el cotxe que baixa del Collell a recollir el nostre company caigut, i que després tornarà pujant, però tenim clar que ignorarem els cants de sirena. 

Ara ja tot el que ens queda és asfalt, primer dos quilòmetres totalment planers i llavors la pujada per una carretera amb corbes constants durant uns 10 quilòmetres més. Tots dos hem fet aquesta carretera desenes de vegades i això fa que no sigui molt greu estar completament a les fosques. Els dos o tres primers quilòmetres els fem a bon ritme, portem unes quantes hores corrents però a ritmes que ens eren molt còmodes i això ens permet tirar bé. Malgrat tot aviso en Rafel perquè crec que anem massa ràpid i que podem llepar més endavant, ell em diu que es troba bé i que creu que podrà aguantar el ritme fins a dalt del santuari. Quan acabem el primer tram de corbes i encarem la recta que ens porta fins a Sant Miquel de Campmajor es compleixen els meus pronòstics i hem de baixar el ritme, encara ens queden més de 5 quilòmetres i es farà dur. Ens hem anat creuant alguns cotxes però cap no ens ha semblat ser conegut, comencem a plantejar-nos que en Xupi no hagi pogut contactar amb ningú de la casa. El darrer tram de l’aventura es fa dur però arribem a dalt, fem els darrers metres agafats de la mà saludant la multitud d’arbres que ens esperen a l’arribada. Entrem al claustre i els nois i noies del Camp de Treball ens reben amb cares d’incredulitat, fastig, emoció i compassió. Un d’ells, previ suborn, intenta arrancar un aplaudiment que no tira endavant. Però no ens parem encara, l’objectiu final és la nevera on ens esperen litres d’aigua, aquarius i coca-cola. Abans d’arribar-hi però ens trobem amb altres monitors que just comencen a preparar una expedició per venir-nos a buscar, són un quart de 12 i començaven a patir. En Xupi no ha pogut contactar amb ningú i encara ens espera al càmping, sense temps per descansar carreguem el cotxe d’en Rafel amb totes les begudes que tenim i tornem a baixar cap a Banyoles. El trobem just on l’havíem deixat gairebé dues hores abans.