Ultra Trail de Bonmatí

El passat diumenge 23 de febrer alguns representants dels pitjors corredors europeus van participar a  la Maratrail de Bonmatí. Es tracta d’ un poble de 1300 habitants i uns 10km² i, per tant, la seva densitat de població és de 130 hab/km² aproximadament. El dia de la cursa ens vàrem reunir a Bonmatí 2200 persones (entre les diferents modalitats que tenia la marxa): Quina serà, en aquestes condicions, la densitat de població del poble?*

Ara que ja hem trencat el gel, ja us podem explicar que diumenge passat en Marc C, en Rafel i en Martí Fàbrega i en Quim van anar a un poble petit que t’hi cagues a córrer 50km. Per aquells no experts en la matèria cal assenyalar que a partir de 42 quilòmetres ja es considera ULTRATRAIL. Així que sí, els nostres pobres corredors europeus ja s’han estrenat (en Quim va per lliure i té algunes ultres més a l’esquena).

La sortida era a les 7:00, quan encara no havia sortit el sol i els alcohòlics més inexperts tornaven a casa i els més experts se n’anaven al bar. La marxa no era competitiva i, conseqüentment, la sortida va ser tranquil·la; la gent aprofitava els primers quilòmetres per escalfar les cames i anar veient quines eren les sensacions. En el cas d’en Quim, va sortir conservador però sense regalar segons i, quasi sense buscar-ho, va deixar enrere els seus companys passats els primer 400 metres. De fet, un cop ja s’havia estirat la cursa es va trobar que anava segon i amb gent a darrere seu que sabia (si, és clar...) que havien de guanyar-lo fàcilment, així que va decidir no flipar-se i aixecar una mica el peu de l’accelerador. Almenys havia d’esperar als més ràpids i, si es notava còmode amb el ritme, ja s’enganxaria amb ells. Però més endavant va comprovar que no seria així. Per la seva banda, en Marc, en Martí i en Rafel van començar junts a ritmes més humans, fins que en Rafel va donar permís a en Marc perquè s’avancés una mica i deixés als dos germans enrere.

Amb aquesta situació, cada integrant de l’equip va córrer a ritmes per no anar esgotats: en Quim, reservant una punta tan a les pujades com a les baixades i estirant les cames en els plans; en Rafel i en Martí resant perquè cada quilòmetre no fos l’últim de la seva vida.

I, com sempre passa en aquestes curses llargues, els primers quilòmetres passen volant i mica en mica les cames comencen a avisar (en el cas dels germans Fàbrega va ser més aviat del que haurien volgut). En Quim, a partir de la pujada de Sant Roc -no gaire llarga però força tècnica i inclinada- començava a notar el cansament. Afortunadament, a partir d’aquí el recorregut era compartit amb les altres marxes (10, 15, 20 i 32km) i creuar-se amb gent contínuament era més distret. Sobretot sentir comentaris com: “Goita aquest com corre, i fa la llarga!” ó “Qui tingués la teva edat!”; “Digues-li al meu company que està una mica avançat que crec que tinc una ruptura muscular de grau 2 de la unió musculotendinosa  proximal del bíceps femoral. Porta una camiseta vermella de Star Trek, de la tercera temporada” (¿?).  Cal dir que els germans Fàbrega, malgrat arribar a Sant Roc –km29- molt petats però amb força bon temps, van acabar caminant pràcticament els últims 20 quilòmetres.

Entre pitus i flautes en Quim es va plantar a l’arribada amb 4 hores 53 minuts; cinquanta minuts més tard, arribava en Marc. En Rafel encara corre.

Felicitem des d’aquí a tots els membres de l’equip que van córrer: a en Marc per entrar a la llarga distància amb un molt bon temps (que hagués millorat si no fos perquè va anar els últims 10 km amb un altre corredor), i a en Rafel i a en Martí perquè van aconseguir arribar abans que els organitzadors tanquessin la barraca. Així que a Bonmatí no hi ha el límit, això només ha estat el començament!  #CdV2025 

*Considereu que el dia de la cursa cap bonmatinenc/bonmatiní/bonmatinaire va marxar del poble i que cap d’ells va participar a la marxa. Considereu nul·la la fricció entre el cos i l’aire. Entre tots els que encerteu la resposta no sortegem absolutament res.

La Maratrail de Bonmatí

Cinglera de Sant Roc, amb l'ermita de Sant Roc a l'extrem

Després de setmanes d'especulacions de la premsa esportiva mundial i del gran rebombori a les xarxes socials, Els Pitjors Corredors Europeus (EPCE) fem oficial la participació de tres dels nostres membres a la propera Marxa de 50 quilòmetres que tindrà lloc aquest diumenge 23 a Bonmatí.

Sentim profundament, no obstant, que els nostres seguidors i les nostres fans més esbojarrades que vulguin veure córrer els nostres corredors hagin d'aixecar-se a hores intempestives de la matinada. La prova -una preparació per la possible participació dels EPCE a la Cavalls del Vent de l'any 2025- no és competitiva, motiu pel qual us agradarà saber que aquesta vegada no farem el rídicul. Si més no, no constarà en cap classficicació oficial.

A part de la modalitat de 50 quilòmetres, també hi ha marxes de 10, 15, 20 i 32, i els EPCE us convidem a participar-hi i a gaudir d'una jornada sana que recorrerà diverses ermites de la zona. 

Afanyeu-vos, demà dijous és l'últim dia per inscriure-us-hi!

http://marxabonmati.com/

Trail Rocacorba

Les cròniques dels vostres ídols de les curses de 30, 20 i 12 quilòmetres

MARC C

Comencem la cursa a dos quarts de deu, en Quim i en Jordi Requena han de córrer junts perquè competeixen en la modalitat per equips i en Vallès i en Jordi també surten plegats. Jo em quedo entre les dues parelles i vaig fent a ritmes que em siguin còmodes. La primera pujada ens porta fins el cim de Rocacorba i és la més llarga i la que acumula més desnivell, puc passar-la bé perquè encara estic fresc. En els últims metres abans de coronar em motivo més del necessari i intentant avançar a uns corredors pel marge pedregós d’un corriol molt estret em foto la primera castanya del dia, merescuda per idiota. Arribo a dalt quan fa poc que hem complert la primera hora de cursa i tot i no estar pletòric em trobo de nassos, i ja he fet els primers 10! Decideixo no parar a l’avituallament i començo a baixar, m’havia imposat no fer la cabra i prendre-m’ho amb calma, la dificultat del recorregut igualment m’hi obliga. Tot va força bé fins que una roca inclinada massa humida i una bamba amb massa fang es troben: una bona patacada al genoll i a la mà dreta que ha evitat mals majors, m’aixeco ràpid i tot i el dolor celebro que hi hagi sang, molt més èpic collons! La segona pujada la faig a força bon ritme, vaig avançant gent i em trobo molt bé, ara una baixada força curta i de seguida la penúltima i, en teoria, la que s’ha de fer més dura, de les 4 pujades. La faig caminant ràpid a roda d’un que m’ha semblat que portava bon ritme, quan estic a punt d’arribar a dalt primer avís de rampa a la cama dreta, just quan no feia ni mig minut que havia decidit baixar el ritme em trobo en Quim i en Jordi parats perquè el segon ha tingut rampes, estem casi al quilòmetre 20. Parlem 4 segons, el temps just perquè jo pregunti si puc fer-hi res i perquè ells em diguin “tira, tira”. Començo la llarga baixada amb el segon avís ara a la cama esquerra, sé que si tinc rampes fortes hauré de plegar perquè quan m’agafen així les cames se’m bloquegen del tot. Baixo moltíssim el ritme i decideixo escoltar música per no pensar-hi. Abandonar suposaria haver-ho fet en dues de les últimes tres curses i seria el pas previ a convertir-me en broker, tatuar-me tot el cos amb filosofia barata i anar d’expert en finances i dir que la independència seria un desastre econòmic, gens desitjable. Vaig fent quilòmetres a un ritme molt suau però incomprensiblement no m’avança ningú. Quan ja fa estona que penso com els hi estarà anant a aquells dos, si hauran hagut de parar gaire estona i la cara a l’arribada de “què fas tu aquí abans que en Quim?” que posarien familiars i amics sento alguna cosa, em giro i els veig que ja m’atrapen. De seguida m’avancen i em diuen que els segueixi però ni ho intento, no me la vull jugar. Arribem gairebé junts a l’últim avituallament just abans de l’última pujada i aprofito per menjar unes olivetes que a aquesta hora sempre entren bé. La pujada se’m fa eterna: he de caminar amb passets molt curts per evitar forçar les cames però el recorregut m’ho posa complicadíssim. Pujant de quatre grapes pel fang em sento com una truja o com un ministre d’exteriors espanyol. És en aquesta part de la cursa on m’avança més gent, perdo molt de temps però estic convençut que és l’única forma d’arribar. La baixada final és tremendament tècnica, marca de la casa, decideixo augmentar una mica el ritme per evitar perdre moltes posicions i ho aconsegueixo. L’últim quilòmetre i mig és una baixada per pista i allà sí que ho dono tot fins a l’arribada. 

JORDI 

Ja em van dir que aquesta és una de les curses més dures que organitza Klassmark, i ho vaig comprovar. Diuen que l’important és participar, però en reptes esportius d’aquest tipus l’important és acabar. La gràcia que té aquest esport és que a ningú li importa com acabis: coixejant, fent el típic “últim sprint”, saltant d’alegria perquè ja veus la meta... o fins i tot caminant perquè les cames no et deixen més. No dic això perquè la meva posició entre els pitjors corredors europeus fos la pitjor, però va ser així. Anava mentalitzat d’arribar com a mínim últim empatat, perquè havia fet un pacte de cavallers: “anem junts tota la carrera, eh?! Des del principi fins al final, ens anem esperant”. Es veu que el cavall del meu compatriota era més ràpid i vaig haver de recórrer els 30 km sol. Però no va ser cap pena perquè tots els corredors que m’avançaven m’anaven saludant. Bé, de fet em demanaven que m’apartés; hi ha moltes formes de saludar. La cursa va començar després d’una peça de fruita, una barreta energètica de xocolata i una pastilla amb vitamines; en aquest ordre. I a mesura que anaves avançant comprovaves la dificultat del recorregut. El dia abans va ploure i el fang va donar un toc d’emoció a cada trepitjada. Malgrat tot, només vaig caure una vegada. I no ho oblidaré... Em fa vergonya dir-ho, però vaig caure endavant! Pots caure enrere perquè és una pujada, de costat perquè estàs girant... però no hi ha cap explicació que permeti excusar-te per caure endavant, i menys si estàs corrent. Jo sempre em justifico dient que el meu cos no està preparat per aquest esport. El que més em va sorprendre d’aquesta cursa (no us penseu que n’he fet gaires!) és que no et donaven gots als avituallaments... Per sort portava una camelbag amb una poció d’aigua amb sucre que em va acompanyar fins el quilòmetre 20. No és el més adequat dir “per sort”, perquè m’ho vaig preparar jo mateix conscientment. Potser sí “per sort” perquè tot i preparar-ho a primera hora del matí vaig ficar-hi sucre, i no sal. T’imagines?? Hauria estat realment èpic carregar dos litres d’aigua durant 30 km i no poder beure’n ni una gota. Èpic i horrorós, penós, nefast, desastrós, etc. Així doncs, entre que ara beus una mica d’aigua, ara et menges una galeta, ara uns fruits secs, unes olivetes, unes llaminadures, una peça de fruita... el trajecte se’t fa més amè. Cinc hores corrent és una bestialitat. No vaig trigar cinc hores només per poder dir que havia estat corrent durant cinc hores (n’he fet de pitjors) sinó perquè ja anava a la cursa amb les cames cansades. Excusa! A més havia anat a dormir tard. Excusa! I havia somiat que em perseguia un gos; imagina’t, tu, tota la nit corrent! De fet cinc hores és relatiu. Aquest és el temps que marcava el cronòmetre quan vaig creuar la línia d’arribada. Jo vaig anar aturant el meu crono als avituallaments; si aquest fos el que comptés hauria estat a punt de pujar al podi. Estic content perquè vaig estrenar oficialment el paravents, els compressors i la camelback i tot el material em va anar genial. Pels que no domineu la matèria i encara no parleu en termes de desnivell positiu, els compressors són com uns mitjons llargs sense la part que agafa el peu. I aquells que més domineu, si us plau, aclariu-me si la motxilla que es porta per córrer es diu camelbag o camelback. No us podeu imaginar les voltes que li vaig donar a aquest tema mentre estava corrent. Això també em va fer perdre força temps, per la qual cosa hauria estat a l’alçada d’en Quena Quena, en Camines i companyia.

QUIM

El passat diumenge, després de dos mesos sense posar-nos un dorsal, tocava tornar a competir al més baix nivell. En la passada edició de la cursa vam fer equip amb en Jordi Requena i, vist com de bé ens va anar, vam decidir que el següent any repetiríem equip però en la distància llarga; i així ho vam fer. La cursa va ser guapíssima: 30 kilòmetres, molt de corriol tècnic, molt desnivell, un nivellàs impressionant de corredors i, sobretot, acompanyat de bons amics (jajaja, sobretot diu). La nostra cursa es pot separar en dues parts: A la primera, fins aproximadament el km 20, tot va sortir segons el planejat. El ritme era força bo (força bo per nosaltres, per en Toti és ritme de “pàjara monumental, crec que deixaré de córrer i dedicaré més temps a la granja de l’oncle Sam”) i les cames no es feien notar. Només un dolor de panxa ens va fer moderar el ritme en algun moment, però res fora del normal en una cursa d’aquestes condicions. A la segona part, als últims 10 kilòmetres, les rampes van començar a ser les protagonistes i el ritme va baixar considerablement. Tot i així, el cap va poder més i vam acabar tirant com vam poder fins completar tot el recorregut en poc menys de 4 hores i en la 6a posició d’equips (la posició en la classificació absoluta individual se n’aniria força més enllà, diguem-ne “x”). Conclusions extretes de la cursa: A rocacorba hi ha uns camins espectaculars per anar a caminar i/o córrer, klassmark trail organitza unes curses molt ben parides, els pitjors corredors europeus hem tornat amb força i moltes ganes, en Jordi Requena tot i el poc temps que té per entrenar li fot molta canya i que, a l’ hivern, quan encara no han arribat les glaçades, encara hi ha bolets.

MARC V

Oda al trail running (d’un semi fumador)
Aquesta vegada tocava Rocacorba i sembla que els pitjors cada cop som més. N’hi havia a totes les categories: la de 12, de 20 i 30 km. Som una plaga que es propaga ràpidament. Això té un motiu. Córrer per la muntanya enganxa. I ho diu un semi-fumador que no aconsegueix mai deixar-ho del tot. Però sí és cert que quan hi ha un repte, quan hi ha una data al calendari i quan ens posem les bambes per entrenar, el primer dia ja notes que estàs contaminat i t’has de purificar. I és que en el fons no costa deixar-ho. Després del primer entrenament ja et venen ganes de tornar a sortir i el tabac queda apartat. Perquè? Doncs perquè hi ha un repte per davant. Quan es té un objectiu molt clar i se sap el camí, és fàcil trobar els mitjans per aconseguir-ho. S’ha de saber el com. Val Marc, has acabat amb la teva filosofia? NO. Estar més de 3 o 4 hores corrents dóna per a tot tipus de moments i es passa de l’emoció al patiment en un instant. Sempre hi ha la part que controles i en la que et sents bé, però després vindran els moments de patir i és quan cal agafar forces i no pensar en la meta sinó en la propera pedra del camí, la propera pujada, el corredor de davant. Només quan has arribat a la meta pots pensar en la “muntanya” que has pujat i pots estar orgullós d’haver-ho aconseguit. Fins aquí la meva oda al trail running. Val, ara sí, ja t’has flipat. Ens pots dir com et va anar la cursa? La cursa, brutal. Diria ( i crec que els meus companys també), la millor que hem fet fins ara. En el meu cas, la de 30 Km, amb en Jordi, en Marc, en Quim i en Requena.  Un recorregut amb molt desnivell, ple de corriols i sobretot fang! Vaig poder comprovar que les meves bambes són bones però els hi falten tacos per no patinar, així que durant tota la cursa s’havia d’estar molt pendent de no acabar per terra. Vas acabar per terra? SÍ. Més d’una vegada? SÍ. Durant la cursa em vaig sentir prou bé, però els últims 3 km es van fer eterns i m’arrossegava com podia. A l’arribada, com sempre satisfets d’haver arribat i veure que has anat avançant corredors progressivament durant el camí i no a l’inrevés. Per últim, felicitar als meus companys i les noves incorporacions, que cada cop som més motivats tots plegats.

VICENÇ

El diumenge al matí em desperto, amb ganes d’anar a córrer la cursa de muntanya de Rocacorba. De cop a Canet d’Adri  ¼  abans del tret de sortida me n’adono que m’he deixat la bossa d’aigua de la  Camel Bag i sort que en Jordi, el meu germà, em va donar un got de les Barraques de Girona per a hidratar-me als Avituallaments.
A la sortida avanço a una cinquantena de corredors i em marco un ritme constant fins al final de la cursa.
Durant la cursa, la natura em posa obstacles ja que degut a la pluja els corriols estaven  fangosos i uns quants troncs estaven tombats enmig del camí que no van poder aconseguir parar-me els peus; de manera que vaig poder seguir la cursa a un bon ritme. 
Finalment, amb un temps de 2 hores, 17 minuts i 24 segons passo per la línia d’arribada; al cap d’una hora llarga vaig cap a casa i me n’assabento que he quedat 3er de la categoria sub.23, la meva categoria i penso... si estiguessis al 100%, quin temps i lloc hauries quedat?

URI

Són tres quarts de 7 del matí del diumenge 2 de febrer i toca aixecar-se per anar a córrer. La veritat és que em rebenta bastant aixecar-me tant aviat i a més a més si he de fer 20 km per la muntanya, però és la meva primera cursa de muntanya oficial i ho faig amb molta il·lusió.
Tenia moltes ganes d’entrenar fort i sorprendre’n a més d’un, però a dues setmanes de la cursa estava a 38,5 i constipat i només vaig poder entrenar el mateix divendres fent un puja i baixa a Sant Miquel. Sort que ja havia sortit anteriorment amb l’equip i els meus entrenadors Marc i Vikens.
Tocava fer 20 km amb en Vikens perquè no em cardessin fora de l’equip. A la cursa de 12 ja s’havien apuntat les nenes Pascual i era massa poc. Quan va sonar el tret de sortida en Vikens ja em va deixar penjat un moment que estava distret acomiadant-me dels companys que corrien les altres categories (no era la primera vegada, ja m’ho havia fet a la cursa del carrer nou...). Tocava posar-me un bon ritme i mantenir-lo.
Els primers 6 km són de pista amb molt poc desnivell i es poden aguantar perfectament, però ja sabia que del km 6 al 10 ens endinsàvem a la muntanya i començaven els corriols estrets, i encara que és aquest contacte amb la muntanya i la natura on gaudeixo de veritat també eren els del fort desnivell i molt tècnics, ja que amb lo que havia plogut encara que vigilessis molt te la cardaves en algun moment. I així va ser, però per fi vaig arribar a dalt i recuperar forces a l’avituallament. Ara toca baixar.
Les baixades sempre se’m donen millor i aprofito per avançar alguns corredors, però amb molt de compte perquè era un terreny molt tècnic i estret amb molt de fang, pedres, fulles molles que amaguen les pedres, arrels i fins i tot algun tronc al mig del camí que havíem de saltar. Els 10 km de baixada no acabaven i semblava que mai arribaria l’avituallament del km 16,5 per agafar una mica de forces, però al final van arribar.
Després de la pausa només falten 3,5km per acabar i surto disparat cap a la meta, però poc més tard i després de quasi 2 hores i mitja corrent i només a falta de 2,5km passa lo pitjor: em regiro el turmell i no puc continuar. Després de tot el que portava fet no podia seguir corrents. Al cap d’una estona, avisat per algun simpàtic corredor, va venir una moto de l’organització a preguntar si podia continuar caminant o em portava amb moto i quedava desqualificat... i evidentment vaig continuar, no anava a quedar fora després de tot el que portava fet i vaig haver d’acabar coixejant tot lo que em faltava.
Més tard, i després de 2 hores i 51 minuts, arribo coixejant a la meta i me’n vaig a l’ambulància perquè em posin gel i em baixi la inflamació. Hauré d’esperar 2 setmanetes per deixar que es recuperi del tot el meu turmell abans de tornar a pujar muntanyes, espero que el mono no acabi abans amb mi.

RAFEL

Després d’analitzar la categoria reina i la de plata –aquesta última amb l’incident de l’Oriol- toca ara conèixer com els va anar als tres germans durant el recorregut de 12 quilòmetres a Rocacorba. Val a dir que tots tres havien entrenat poc i, per a dos d’ells, aquella era la primera cursa de muntanya. Liderats pel que ja semblava a aquestes alçades un Rafel cada cop a menys, els tres corredors del petit circuit van sorprendre gratament el gran públic de Canet d’Adri, que no s’esperaven veure’ls arribar tan aviat al pavelló, parant el crono a la hora i tres minuts. Tan en Rafel com en Martí havien apostat fort des de bon començament i, lluny de baixar el ritme, van apretar encara més els últims trams del recorregut aprofitant que pràcticament només era baixada. Quatre minuts més tard que aquest parell d’herois trepitgessin la tela blava, va arribar, extenuat, l’últim dels germans. En Xavier havia anat tota la cursa trepitjant els talons dels altres dos i, en un absurd intent de fer perdre la moral als seus germans, els va avançar al quilòmetre quatre. Era una pujada poc pronunciada però llarga, i al cap d’uns minuts es tornava a trobar endarrerit. Una estona després, ja a Canet d’Adri, atribuïa aquella pàjara a un flat que no li va permetre quedar pel davant d’ells. No sabem si va ser la poca competència dels integrants de la categoria dels 12 quilòmetres o una intromissió a la base de dades de l’organització, però la qüestió és que en Martí i en Rafel van aconseguir una merescuda setzena i dissetena posició, mentre que en Xavier va aconseguia entrar dins dels trenta primers classificats. L’FBI segueix analitzant la seguretat del sistema informàtic de l’organització per descartar cap manipulació de la classificació per part dels tres germans.

Rafel Fàbrega anuncia el seu retorn a l’alta competició

L’atleta gironí ha confirmat la seva presència al Trail Rocacorba

Redacció. Després d’onze setmanes de baixa per problemes de genoll el corredor ha anunciat a la seva pàgina de facebook el retorn a les curses de muntanya. Si no hi ha cap imprevist de darrera hora la reaparició està prevista pel proper 2 de febrer i l’escenari serà la prova dels 12 km del Trail Rocacorba. En declaracions a Ràdio Maria Dial Fàbrega ha expressat la seva satisfacció i el convenciment que ha deixat enrere les molèsties que l’han perseguit els darrers mesos: “he passat moments molt durs aquestes últimes setmanes però he tingut el recolzament dels meus amics i de seriesyonkis en tot moment”. Pel que fa al seu estat de forma ha manifestat trobar-se en bones condicions tot i estar lluny del seu pic de forma: “necessito unes setmanes per posar-me a to, ara que ha entrat l’Oriol a l’equip és molt important deixar molt clar que malgrat la lesió estic a anys llum d’ell”. Preguntat per les novetats materials que utilitzarà en aquesta nova temporada el de l’eixample gironí ha reconegut un salt endavant: “estrenarem vambes i paravents d’última generació però el que realment tinc ganes de provar és el pulsòmetre, començava a estar molt tip del track i el desnivell que hi ha de casa a la fleca”.

UT Collserola

El passat 23 de novembre 499 trailrunners i jo vam participar a l’Ultra trail Collserola, que enguany celebrava la seva primera edició. Es tractava d’una cursa de 740 hectòmetres amb un desnivell positiu de poc més de 9000 peus. Jo era l’únic representant dels pitjors corredors europeus que la disputava i havia d’enfrontar-la amb la forta pressió que això suposava.

A la línia de sortida s’hi trobaven noms d’atletes d’alt nivell com Pau Bartoló, Toti Bes o  Zigor Iturrieta; noms més mediàtics del mundillo runner, com Roberto Mayoral, Albert Jorquera o Sebas Guim; i noms divertits com Hermenegildo, Inocencio o Lalo.

La sortida de la cursa era a les 7 del matí des del camp de futbol de can caralleu. Abans de la sortida vaig estar parlant amb un parell de corredors i, un d’ells, em va aconsellar molt convençudament no sortir amb el frontal: perquè ell cada dia va a córrer a aquesta hora per Collserola i es veu tot perfectament. Els collons d’en bambi! Només entrar a les trialeres del km 3 ja vaig haver de parar a treure el frontal de la motxilla...No passa res, vaig perdre uns segons però em vaig estalviar una més que probable nata.

La cursa, en general, va ser força pista i uns quants corriols (més dels que em podia imaginar) i un continu puja i baixa passant pels 9 municipis que envolten Collserola. La idea des d’un principi era la d’agafar la roda del primer i atacar fort als últims km’s  quan ell afluixés. I així ho vaig fer fins poc abans del tret de sortida quan em vaig replantejar l’estratègia.

Fins passats els 45 primers quilòmetres el ritme va ser força constant en general (cal no confondre amb ràpid), anant conservador però sense parar, menjant i bevent bé als avituallaments. A partir d’aquí i fins el km 67, aproximadament, les cames ja pesaven més i no podia córrer a segons quines pujades...però el que tenen de bo aquestes curses llargues és que quan estàs mort, la majoria dels del teu voltant també ho estan, i això ajuda. Cap al km 67, entre la motivació de començar a veure el final i un gel energètic que en aquell moment va ser màgic (proporcionat per la botiga mesmuntanya, C/bruniquer 15 Barcelona) vaig tornar a posar una mica de ritme (cal no confondre en anar ràpid) per acabar arribant amb 8 hores  33 minuts i 41 segons, i una il·lusionant 41ª posició amb sabor a 41ª posició.

Vull acabar donant les gràcies a les tres persones que van fer que aquesta cursa anés tal i com va anar: La mare que em va matricular, que estava animant i ajudant en el que fos en els avituallaments i a l’arribada; a en Marc, ja que la meitat* del material que vaig portar per la cursa és seu; i finalment, al corredor que em va recomanar no sortir amb el frontal (perquè gràcies a ell i els altres que van quedar per darrere meu, a casa meva es pensen que no sóc tant dolent).  

Espero que l’any que ve la crònica de l’UT Collserola no l’escrigui jo sol!

*au va!

I aquí alguna foto de la cursa.

Els pitjors corredors fan skimo

Haureu notat que ja fa força temps que dominem bastant a fons el tema del córrer en general i del córrer per la muntanya en concret; fem servir un llenguatge extremadament tècnic i precís quan expliquem les nostres sortides, anem equipats amb tecnologia punta feta a mida pels millors especialistes i els organitzadors de les curses se’ns rifen perquè hi participem.

Malgrat tot vam notar que amb l’arribada de l’hivern i la neu alguns companys canviaven les fotos al facebook i al twitter amb els “bona sortida avui per les gavarres” o “victòria a la pujada als Àngels” pels “ronda de sèries avui a la Molina” o “de fet en Valentí Sanjuan està una mica gras”.
Vam decidir que calia posar-hi remei immediatament i vàrem fixar un dia per anar a provar l’skimo (skimo és un acrònim d’ski i mountain, no ho tornaré a repetir analfabets). El cert és que tots esquiem (alguns millor que altres i tots una mica pitjor que jo) però només en Marc Vallès i el seu germà Mateu havien provat l’skimo. Una vegada acordat que hi aniríem el divendres 27 i que seríem en Marc Vallès, en Quim, en Jordi i jo de l’equip i que vindrien també en Mateu, en Ramon i en Totti (no Bes, Bayer) vam discutir on anar i com organitzar-ho tot. Els cas és que els germans Vallès van parlar amb un home que es veu que en sap que ens recomanava anar a la Molina i llogar els equips a una botiga que hi ha abans de la collada.

Divendres quedem a les 7 del matí i ens trobem a casernes per sortir. En Jordi es presenta amb tres entrepans i cap motxilla i en Totti arriba 20 minuts tard però no passa res. Passat Ripoll lloguem els equips després d’uns quants dubtes de l’home que ens atén perquè no ho veu massa clar, òbviament no ens ha reconegut. En Vallès no ha necessitat llogar res perquè li han deixat un equip complert que, segons ens ha anat recordant constantment els dies previs, és força més bo que la merda que us donaran a vosaltres. Arribem al pàrquing de l’estació on en Ramon ja ens espera, en Vallès decideix que estan passant poques coses dignes d’explicar i que calia rebentar alguna cosa, veu una paperera de fusta i un pal amb un cartell i decideix empotrar-s’hi. El cotxe queda encallat i després d’uns moments de pànic d’alguns i de descollonament d’un altres, aconseguim treure’l amb una corda que porta en Ramon al cotxe.
És hora de posar-se les botes, preparar les pells de foca pels esquís i omplir la bossa amb tot el necessari. Quan sembla que ja casi estem resulta que els Vallès s’han deixat els entrepans a casa i, el més greu de tot, en Marc Vallès s’ha deixat també a casa les pells de foca i per tant tot l’equip que li han deixat no serveix. 45 minuts més tard en Vallès ha aconseguit un equip llogat i en Mateu ha comprat uns sandvitxos.
Al final ens posem en marxa a tres quarts de 12. Fila índia i pista blava amunt, no tenim massa clara la tècnica però anem fent a ritme. Uns minuts més tard ens plantem als peus d’un tram de vermella que fa respecte però que tampoc sabem si costarà massa pujar o no. No interessa massa a ningú el fet que sigui una pujada d’uns 600 metres amb un desnivell positiu aproximat de 230 metres i que jo sigui el primer d’arribar a dalt. A mitja pujada ens han avançat, per dir-ho finament, els de la selecció catalana que entrenen per una cursa que hi ha l’endemà, parlem un moment amb en Gerard Vila i 10 segons després d’acomiadar-nos ja ens ha tret uns 40 metres, joder quines putes màquines. La nostra pujada és una guerra individual que cada un de nosaltres lliura amb les patinades, les caigudes i les fixacions. Una vegada reagrupats tots reiniciem la marxa muntanya amunt. Cada vegada ens estirem fins que els de davant s’aturen perquè arribin els de darrera i discutim cap a on tirar. Sortosament en Totti ha sobreviscut als tres infarts, dues pulmonies i cinc brots de vaques boges que ha patit durant l’ascens. Al final decidim parar i menjar després de 4 quilòmetres de pujada i uns +620. Una estona de descans i ens tornem a equipar aquesta vegada per baixar, això no té cap misteri. Un cop a baix de tot la majoria diu que ja n’ha tingut prou. En Quim i jo, per una combinació de voler amortitzar més el lloguer i poder-ho explicar, decidim fer una estona més. Una vegada retrobats i canviats agafem el cotxe i res destacable fins a l’arribada a Girona.

Mitja i Marató de l'Ardenya

Era el dia indicat. Els EPCE (Els pitjors corredors europeus), es tornaven a reunir per a un nou repte. Alguns volien tastar la màgica xifra dels 42 km (ja sabem que a ningú li importa), altres la coneixien de sobres i tenien aspiracions quasi professionals, uns retornaven a la competició de forma explosiva, i l'altre hi posa tantes ganes que supera qualsevol impediment físic. Sense oblidar el nostre supporter lesionat, i el president del fan club. 

La Marató de Muntanya de l’Ardenya donava el tret de sortida a les 9h i en Quim, en Jordi i en Marc V. els esperen quasi 44 km i 1800m D+ (ens agrada molt donar aquesta dada). En Quim surt espitat i només sabem que acabarà a la 16a posició i la bestialitat d’un temps de 4h 37 min. No cal dir res més. La cursa per a en Jordi i en Marc és una novetat. És la primera vegada que s’atreveixen amb aquestes distàncies. Comencem tranquils però en Jordi tira un pèl fort per l’emoció. Se l’ha d’avisar de baixar el ritme, queden moltes hores. Passats els primers 20 km ens trobem bé, les forces aguanten. La segona part de la cursa és realment la cursa. Els avituallaments es converteixen en el paradís promès per nostre senyor. En Jordi pateix dues regirades de turmell que prometen un final èpic. En Marc V. te molèsties constants sota el genoll dret en els descens. L’alternança al capdavant és una necessitat, veure com està el teu company et motiva quan estàs bé i el pots fer tirar però és el teu aliat quan agonitzes. A l’arribada ens trobem a en Vicenç que ens dona l’última empenta. Al final acabem amb un temps de 5h 47min. No podem estar més satisfets.

Però aquí n’hi ha per tots. A les 10h sortien en Vicenç i en Marc C. a la Mitja Marató. El primer és la força de voluntat, que malgrat els impediments físics, es supera a si mateix. Sempre busca excuses per sortir a córrer o inscriure’s a curses a Andorra. El segon, amb poc més d’una setmana d’entrenament, després d’una lesió d’un mes, ho dóna tot, és el seu retorn. És la seva especialitat, l’explosivitat. Acaba a poc més de 20 min del guanyador.

Per últim, no oblidar-se del nostre supporter Rafel (aquesta vegada). Les lesions el tenen allunyat de la competició, però les seves ganes de córrer i d’estrenar el nou Garmin (pregunteu-li el que vulgueu, ho sap TOT dels Garmin’s) auguren també un gran retorn. També agrair-li que deixés els compressors a en Jordi (que acabaria rebentant).

PD: Recentment l’Oriol ha creat el nou Fan Club EPCE així que queden obertes les donacions (econòmiques) per donar suport a l’equip!

M.V.